No sé si vostè coneix l’última proposta dels comuns per a Catalunya, si no és així se l’explico. El 19 de gener els comuns celebren un Consell Nacional on intentaran tancar un document estratègic, i en aquest es recull la proposta de fer una Constitució catalana dins una Espanya plurinacional republicana.
La peripècia és pròpia d’un gimnasta olímpic, un triple salt mortal que busca el ’10’ del jurat. No és nova, però, aquesta batalla conceptual per posicionar-se i, a la vegada, no posicionar-se. L’any 2017 van aprovar en una assemblea que la seva aposta era la d’una República catalana dins la monarquia espanyola. Un oxímoron.
El millor d’aquest esquinç conceptual és l’argumentació, el portaveu dels comuns, Joan Mena, va deixar clar durant l’entrevista que va fer a Europapress que això, la Constitució catalana, no era en cap cas una aposta per una Catalunya independent -el dubte ofèn-, sinó que és per tenir una “Catalunya sobirana en el marc d’una República plurinacional, i això no és incompatible amb construir un procés constituent que el que faci sigui apostar per aquesta sortida política”. Dit d’una altra manera: bla-bla-bla.
Potser fins ara ha funcionat això de tractar d’estúpid el ciutadà per tenir rèdit electoral, però en qüestions com la independència de Catalunya convindria deixar-se de ximpleries conceptuals. La pastanaga de l’Estatut, i ara el de la Constitució, són un insult per als més de dos milions de catalans que han votat independència. Han votat República, no Constitució. República, no pacte fiscal. República, no regió pròspera d’una Espanya confederal.
La proposta que ahir va fer Mena és la mateixa que fa un triler al mig de la Rambla, busca la piloteta. “Per a nosaltres una constitució catalana no és res més que la carta de voluntats que ha de tenir un territori que comparteix sobiranies amb altres territoris”. La carta de voluntats dels més de dos milions de catalans que van votar independència, com sempre, a la brossa. Prou de faltar al respecte.
