Un dels moments més foscos que va viure la Gran Bretanya durant la segona guerra mundial fou el mes de maig de l’any 1940 quan, després que Neville Chamberlain renunciés al càrrec de primer ministre pel fracàs de la seva política de pau amb Adolf Hitler, Churchill va agafar les regnes de l’administració per sorprendre a tothom amb discursos de caràcter guanyador quan, en realitat, gran part de l’exèrcit britànic es batia en retirada a Dunkerque sense cap operació de salvament que els portés a casa.
Els fets van passar per sobre de Churchill, qui, dies més tard, es va veure obligat a exposar una veritat incòmoda davant la cambra dels Comuns que, lluny de desmoralitzar el país com ell creia, fou la via per esperonar uns ciutadans que vivien enganyats.
En el meu darrer artícle apuntava que la declaració del Major Trapero al Tribunal Suprem fou sòlida i clarificadora, des d’un punt de vista judicial i polític. El seu testimoni, com també els que varen donar els membres del Govern legítim, dona una mica de llum sobre els fets de setembre i octubre.
Per si hi ha alguna mena de dubte, en cap cas estic comparant el context polític que vivia la Gran Bretanya fa 79 anys amb el que viu avui Catalunya. No. El que aplaudeixo és l’exercici de sinceritat que va ser capaç de tenir el primer ministre aleshores quan va preferir exposar la crua realitat abans que seguir tirant llenya a un discurs paternalista.
Aquest tram del judici ha desmuntat quasi tots els llibres que s’han escrit sobre aquells dies del 2017, i no per la tasca dels autors, sinó per la capacitat dels actors de sostenir una alternativa que fa quadrar el discurs polític.
Apuntava el president legítim, Carles Puigdemont, fart de tanta competició per veure qui es queda la medalla de la valentia i/o la coherència amb l’exili o la presó, “tindré paciència fins a la sentència, després cadascú explicarà el que hagi d’explicar”. L’afirmació és molt clara, preparem-nos per una nova onada de versions i retrets sobre els fets.
El cas, però, és que tota aquesta repressió que avui colpeja l’independentisme polític es podria haver evitat amb un exercici de sinceritat el 26 d’octubre. El gran ‘què’ del 26-O és que s’estava sortejant la culpa, la llufa de traïdor. Una batalla política i personal que s’hauria pogut prevenir
Sempre és fàcil parlar a llebre passada, però no puc evitar pensar que si aquell 26-O el president i el vicepresident haguessin fet una compareixença conjunta anunciant la convocatòria d’eleccions, l’independentisme ho hauria entès.
La idea té molts ‘però’, ho admeto. Però ja van detenir els Jordis, però la paraula de Rajoy era paper mullat, però el 155 estava llest per ser aprovat. Sí. Com deia abans és fàcil parlar a llebre passada. Tanmateix, és objectiu que avui la política independentista viu enquistada per una declaració d’independència que mai es va dir que seria política/simbòlica. Som a les portes d’una nova batalla pel relat, quan en realitat el que es mereix l’independentisme és la veritat. Una veritat dolorosa, crua però honesta i transparent. Una veritat que conscienciï i permeti reprendre el camí cap a la independència.
