Dilluns ens vàrem citar a la seu de l’editorial Roca Libros amb els protagonistes del llibre Entre Ítaca i Icària, Joan Tardà i Xavier Domènech. D’aquella conversa de quasi una hora i mitja n’ha sortit una entrevista que obrirà l’edició de dilluns vinent de La República.
D’acord amb les reflexions de Tardà, i del to amb el qual les recollia Domènech, és fàcil pronosticar que no hi haurà una llista unitària ERC-JxCat a Europa. De fet, em temo que és una aposta que faig extensible a les altres cites electorals. Per què?
Hi ha un punt d’inflexió en el discurs i l’aposta estratègica d’ERC que respon a l’experiència i el resultat de la legislatura anterior de Junts pel Sí i el desgast del seu espai social des que l’any 2012 han anat donant suport a la presidència de Mas, Puigdemont i ara Quim Torra.
Esquerra ha fet una aposta decidida per créixer i construir un front des de les esquerres, amb l’espai republicà com a punt de partida i, el que Tardà concreta, amb el món autodeterminista com a gran fita per conquerir. Aquesta aposta es concreta amb tres sigles: ERC, Comuns i PSC. Els últims, cal matisar, amb la fractura política i emocional que suposa que esdevingués el col·laborador necessari per a l’aplicació del 155.
Els republicans han fet la lectura, veurem si equivocada o no, que per superar la frontera del 50% i fer possible un referèndum pactat amb l’Estat i supervisat per Europa només és possible si la Generalitat està controlada per ERC i incorpora figures dels comuns a les seves conselleries. Aquest pack compta amb el factor de tenir el suport parlamentari de l’independentisme que representa Junts per Catalunya i l’abstenció, per deure social, del PSC.
Aquesta reflexió, que és prou explícita amb les constants declaracions de les primeres línies republicanes, fa impossible dibuixar en l’horitzó immediat una llista unitària entre ERC i Junts per Catalunya. És impossible. I seria un error que això provoqués una onada de retrets i acusacions. Ans al contrari, si l’any 2012 van apostar per aguantar el govern de Mas quan va perdre 12 diputats, per quin motiu ara no poden fer el mateix però canviant el rumb cap als comuns i el PSC? És una aposta arriscada, fins i tot temerària perquè costa comprendre aquesta apel·lació al món dels comuns, desacomplexadament federalista i amb una aposta per transformar Espanya. I, les coses com siguin, desvirtua el mandat de l’1-O i et torna a situar l’any 2012. Si surt bé, la bona notícia seria que superarien el 50%. El matís és que aquesta majoria seria pel dret a l’autodeterminació i no per exercir-lo.
Això retrata com el 21 de desembre es va jugar sense honestedat. I que encara avui hi ha un component paternalista i de menysteniment del poder popular que provoca vertigen. Insistir amb la campanya emocional i les metàfores dels cims defineix el ciutadà, i la majoria independentista, com un organisme dèbil. I aquesta és una línia vermella que no es pot traspassar. Amb l’1-O l’independentisme es va merèixer ser considerat madur, i seria pertinent un exercici de claredat de les direccions polítiques.
