Si alguna cosa se li ha de reconèixer a Ciutadans és que varen néixer per carregar-se la llengua catalana i, en només 13 anys d’activitat, han aconseguit que avui reivindicar el català sigui interpretat, per alguns sectors de l’independentisme, com un acte classista i de supremacisme nacional.
La ressaca del primer debat amb els candidats catalans al Congreso ha servit per a dues coses. La primera per detectar que han emergit dues figures que es presenten amb força; Cayetana Álvarez de Toledo i Laura Borràs. La sensació que va deixar la popular és que el seu fixatge està molt ben calculat. Amb un perfil solemne i aristocràtic va presentar-se com una alternativa sòlida a la ja coneguda estratègia enfangada d’Arrimadas -qui amb prou feines sortia del bucle d’acusar de supremacista a tothom-. Mentrestant, la juntaire Borràs liderava el bloc republicà amb uns embats frescos i amb contingut que menystenia el zasca de 180 caràcters.
En segona instància, no se’ns pot escapar la dada rellevant que dels sis representants polítics només una -Laura Borràs- va emprar la llengua catalana per debatre. Una estadística molt preocupant que estaria bé intentar revertir sense entrar en la ridiculització dels trolls que titllen de nacionalista qui reivindica l’ús del català.
És innegable que hi ha una part de l’independentisme que ha comprat el marc mental de Ciutadans i percep que reivindicar la llengua, o utilitzar-la en alguns entorns, és nacionalista. De fet, molts d’ells, elaboren un triple salt mortal per justificar que s’ha de renunciar al català en alguns espais. Sense adonar-nos, hem passat dels Altres catalans de Paco Candel dels 60, el Congrés de Cultura Catalana del 78 i l’Àrea Metropolitana dels 80 que clamava per normalitzar el català en tots els espais a autocensurar la llengua i fer donar veracitat al somni humit del nacionalisme espanyol: les dues Catalunyes.
L’èxit de Cs es resumeix en el nou camp de batalla polític, on per davant de les idees i les propostes hi ha un debat purament emocional. Han situat el català com una eina nacionalista, i quan més s’havia de reivindicar el caràcter inclusiu i tolerant de la llengua es va decidir fer un pas enrere i tractar amb condescendència la situació: “Mire, le hablaré en castellano para que me entienda”.
En quin moment l’independentisme va permetre que el català deixés de ser interpretat com la llengua d’acollida per ser titllada d’imposició? Algú pot explicar per què s’ha de renunciar a defensar la llengua inicial del 31% de la població de més de 15 anys i la llengua habitual del 36,3%?
Forma part de la naturalesa catalana intentar defugir qualsevol actitud que pugui ser equiparable a l’autoritarisme i la imposició. Un exercici de noblesa i tolerància que contra una campanya ferotge és sinònim de derrota. No és només el camp polític batent-se en retirada, són també columnistes i il·lustres influencers defensant el catanyol com un valor afegit. Afegit de què? D’un mal sistema educatiu?
La renaixença del català va encetar-se amb una aposta desacomplexada per la llengua. Amb l’organització de Jocs Florals exclusivament en català. Amb campanyes inclusives on la llengua d’acollida era el català. Era, en definitiva, fer bandera de la resistència d’una expressió cultural que històricament ha sigut perseguida.
Reivindicar el català és denunciar, per exemple, que és incomprensible que l’alcaldessa de la capital de Catalunya plantegi una campanya a Youtube només en castellà. Que un diari organitzi un debat i els candidats abracin el castellà perquè l’audiència serà més gran. La llengua va perdent parlants i qualitat. Som l’any 2019 i seguim donant explicacions pel fet de parlar català. Quin fracàs.
