L’exministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, afirmava en la seva declaració com a testimoni del judici polític que els Mossos d’Esquadra “volien comprar armes i munició de guerra”. Aquesta operació, que fins i tot fou criticada per sectors unionistes del cos policial pel nivell d’alerta antiterrorista, era, segons les teories de l’Estat, per armar un hipotètic exèrcit català.
La declaració d’ahir del qui fou delegat del Gobierno a Catalunya durant els fets de setembre i octubre, Enric Millo, no va decebre. No només per vocalitzar l’apocalipsi amb les “amenaces, persecucions i accions violentes i organitzades”, un relat tan creïble i estable com la seva afiliació política, sinó que també va tornar a fer evident fins a quin punt la Generalitat va perdre una oportunitat d’or per superar els límits del simbolisme i fer una Declaració d’Independència efectiva.
La debilitat que va sentir l’Estat durant aquells dies de setembre i octubre és proporcional a la capacitat de provocar dolor que tenia l’arsenal de l’independentisme per fer efectiu el mandat democràtic de l’1 d’octubre. Urnes, paperetes i Fairy. Sí, aquell Fairy que segons Millo era la trampa perfecta per fer caure els agents policials que van actuar contra els col·legis electorals.
La Generalitat va llegir malament, molt malament, la posició de força que tenia. Va menystenir la seva capacitat real de mobilització i concreció del projecte, a la vegada que va engrandir la competència de l’Estat. Clar que és fàcil parlar a llebre passada, el president legítim ho admetia mesos més tard dient allò que “fou un error” no implementar la República en la declaració d’independència del 10 d’octubre. Però si alguna cosa ens demostren aquests testimonis, és que la voluntat popular, amb una mobilització determinada, és una fórmula guanyadora.
