Molt aviat l’independentisme celebrarà el primer aniversari d’una de les jornades més vergonyoses que ha protagonitzat al Parlament de Catalunya. El 30 de gener, després de l’èpica electoral del 21 de desembre, el republicanisme posava sobre la taula la investidura del president legítim, Carles Puigdemont, amb la ferma decisió de… No sé ben bé què.
Aquell dia fou el tret de sortida al fangar partidista que avui embruta tots els peus de les entitats independentistes. Des d’aleshores el president del Parlament, Roger Torrent, i el president Puigdemont són uns covards. Un per ajornar el ple i l’altra per no acudir presencialment a la seva investidura. Dues apreciacions injustes i desmesurades, però que són molt il·lustratives per intentar entendre el desajust estratègic.
Tot i que els petits detalls demostren que tan Junts per Catalunya i ERC tenen el mateix discurs, sobretot amb conceptes com la unilateralitat, el diàleg i la negociació, l’escenografia del desacord, i per tant, de qui reivindica amb més èmfasi el mandat de l’1-O, és el llast que desgasta la credibilitat de les dues formacions. Dit amb dos exemples. No diguis el mes de desembre que tornaràs a Catalunya si no estàs disposat a fer-ho trenta dies després, i tampoc matisis que fa falta una reforma del reglament per ser investit a distància quan l’opció no s’ha considerat en cap moment. O, exposat des d’un altre punt de vista, no et presentis asseverant que investiràs el president legítim si no estàs disposat a desobeir Llarena i Santamaría.
El debat sobre la investidura de Puigdemont ha tornat, de la mateixa manera que la data de les eleccions municipals i les europees s’apropa. Pocs dies abans de l’inici del judici, no té cap sentit començar a temptejar aquesta opció perquè, entre altres coses, no és el moment.
La investidura del president legítim, malbaratada l’oportunitat del gener del 2018, només té sentit si hi ha una sentència condemnatòria. El bullici del carrer haurà d’anar coordinat amb unes institucions valentes que hauran de decidir si volen recuperar la legitimitat presidencial i, a més, si fan efectiva la Declaració d’Independència. Investir abans Puigdemont seria forçat i contraproduent.
