He nascut i crescut veient TV3. Soci del Club Super 3 de la generació del Petri, la Nets i la Noti Press. Bola de Drac ens acompanyava durant el dinar. El dia del meu aniversari m’aixecava aviat per veure si trobava el meu nom entre els súpers que aquell dia complíem anys. Addictes al Plats Bruts. Consumidors lleials del Jet lag, Crackòvia, Polònia, Kubala, Moreno i Manchón, Ventdelplà, Temps de silenci, Infidels i Porca misèria.
Si ara em diuen quins programes són els més vistos del canal, en podria dir un parell -exceptuant el Polònia que ja és un històric-, però no perquè els vegi, sinó per la viralitat de les seves piulades. He desconnectat de TV3, ho reconec. No ofereix cap producte que em sembli atractiu, atrevit i incòmode. Ans al contrari, em sembla un canal mancat d’idees i amb un gran problema de regeneració, però regeneració de debò, no això de fer una aplicació mòbil que bla, bla, bla.
A la meva edat de 29 anys he vist les mateixes cares des de quasi el primer dia, la sensació que em provoca la dinàmica de la televisió pública és que és un mitjà que desisteix de connectar amb la meva i les noves generacions. Sí, poden fer un Polseres Vermelles que emocioni Spilberg, però aquest èxit és puntual.
Quan fa un parell d’anys entrevistava el director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, a Revista Mirall, li preguntava sobre el mite del tap generacional que lamentava Jordi Bastè en aquesta mateixa capçalera quan deia que “és millor deixar pas a una generació nova que es vol menjar el món que tenir un treballador palmera”. Gordillo argumentava: “Tenim el realitzador líder dels caps de setmana, en Ricard Ustrell, que té la teva edat i fa uns programes excel·lents. Ell és l’exemple que un jove rodejat dels recursos, l’experiència d’un equip i una gran casa com aquesta és una fórmula que funciona. Com ell també tenim en Xavier Russinyol, l’Adrià Bas i Quim Rutllant, gent jove amb trajectòria i qualitat. Jo no veig un conflicte generacional a Catalunya Ràdio, en Francesc Garriga, l’actual presentador del Club de la Mitjanit, en té trenta-pocs”.
Aquesta afirmació és de l’any 2016, i la regeneració a TV3 es diu: Està Passant (Toni Soler), FAQS (Cristina Puig), Al Cotxe (Eloi Vila), Trenquin tòpics (Queco Novell), La nit dels Òscars (Òscar Andreu i Òscar Dalmau) i No pot ser (Jordi Basté). Amb tot el respecte i admiració cap a totes les figures mencionades, cap expectació.
Moltes vegades que admeto que no veig TV3 constato la sorpresa que genera aquesta afirmació, que ve seguida de la pregunta: i què veus? Productes que em despertin curiositat. L’èxit de les noves plataformes és que et permeten descobrir nous productes, noves figures, que airegin una mica aquest clima carregat que hi ha als mitjans catalans on saps perfectament què, qui i com farà el programa. Tenen un punt d’imprevisible que no em provoca un canal que segueix el mateix cercle mediàtic des que tinc ús de raó.
Aquesta manca d’actitud descarada i marcadament acomplexada per les campanyes difamatòries dels partits polítics no m’arriba. I distingeixo aquesta crítica amb la tasca periodística dels seus informatius, que és impecable amb el 30 minuts, el 60 minuts, Sense Ficció i els Telenotícies. Aquesta és una altra qüestió. El que no pot ser és que sempre hi hagi les mateixes cares. Sempre. La fórmula que apuntava Gordillo la considero guanyadora, i l’exemple del producte del FAQS amb en Ricard Ustrell ho corrobora, però sembla més una excepció que no pas una aposta real.
