Potser en el seu moment Pedro Sánchez va pensar que això de fer un Consell de Ministres a Barcelona era una idea collonuda. És fàcil imaginar-se’l assegut en una butaca, prop de la finestra, contemplant l’horitzó dels jardins de la Moncloa amb un pensament: “Aniré a Barcelona el 21 de desembre per encetar una nova etapa de concòrdia i diàleg”.
Aquesta fantasia tindria sentit si no fos que des que va agafar el càrrec de presidente ha desmentit els analistes que contraposaven la seva figura amb la de Mariano Rajoy; el socialista era el poli bo, el popular el dolent. Sánchez ha demostrat que les opcions eren entre poli dolent i poli dolentíssim. El seu executiu no només ha mantingut el to bel·ligerant contra l’independentisme, sinó que tot allò que podia fer per rebaixar la tensió judicial contra els líders republicans no ho ha fet. La Fiscalia i l’Advocacia van a totes. Una presa de pèl, només pels qui es varen creure que un somriure sobre una corbata de color vermell canviaria les coses.
El Consell de Ministres del 21 de desembre no és una provocació, és senzillament un exercici de demostració de poder. Aquí mana el Gobierno. Un recordatori de qui va imposar les urnes, qui empresona i qui provoca l’exili. Un missatge, un intent de fer por que, amb tot el respecte, fa riure.
Han reprimit tant, judicialment i policialment, que la por ja no és a les files republicanes. Que hagin de preparar un desplegament de 9.000 agents per protegir una reunió del Gobierno exposa amb molta claredat qui té les regnes, com a mínim, a Catalunya. Ni el rei Felip VI, ni el presidente són benvinguts al Principat.
En les darreres hores l’unionisme mediàtic i polític ha intentat combatre aquesta valentia que exhibeix l’independentisme per la cita d’aquest divendres posant sobre la taula el Codi Penal. Et diuen, amb certa sorna i amenaça, que segons l’article 503 hi ha pena de presó per als qui “invadan violentamente o con intimidación el local donde esté constituido el Consejo de Ministros así como los que coarten o por cualquier medio pongan obstáculos a la libertad del Gobierno reunido en Consejo”. De debò creuen que, amb republicans fent vaga de fam, a la presó i a l’exili, podran controlar un moviment polític inquiet? Que després de contemplar com el sistema judicial prevarica i arbitra al seu gust hi haurà un pas enrere?
En aquest darrer any el nacionalisme espanyol i el sistema oligàrquic de l’Estat han amenaçat, reprimit i judicialitzat a un ritme tan accelerat que ja no fan por. I saben per què no? Perquè han ensenyat les seves cartes, la seva tendència a saltar-se les garanties judicials. Si no tenen proves, se les inventen. Por? Cap ni una
