Un manifest contra el referèndum: “És una estafa antidemocràtica, tramposa que s’oposa a l’exercici de lliure decisió del poble de Catalunya”. Un manifest per demanar la dimissió del president Torra: “És inadmissible que les autoritats de Catalunya impulsin avui una escalada d’enfrontament i divisió, per acovardir i silenciar al diferent”. Un manifest contra el procés: “Rebuig al creixent secessionisme sota un nacionalisme exacerbat. Ni Catalunya està sotmesa a un espoli per part d’Espanya, ni el comú dels espanyols alberga un sentiment de menyspreu cap a ella”. Cap manifest contra el pacte o el creixement de l’extrema dreta.
El trident nacionalista controlarà Andalusia, i ho fa després que la política espanyola i els mitjans de comunicació hagin insistit a instal·lar un clima d’alarma social i de bel·ligerància discursiva contra Catalunya. Des de l’”A por ellos” de l’1-O al “són nazis” de Pablo Casado, tots i cadascun dels actors del món polític i mediàtic de l’Estat ha treballat per fer cremar la catalanofòbia, sigui per fer créixer l’audiència o guanyar més intenció de vot.
De tot plegat, la pregunta que em faig és: On són els intel·lectuals progressistes espanyols que tan ràpidament treuen punta al llapis per manifestar-se contra el moviment republicà català? El seu silenci a l’hora de condemnar el creixement imparable del nacionalisme i l’extremisme espanyol és ben sonat i, de fet, és una altra manera de blanquejar aquesta deriva que situa al centre del tauler polític les tesis més radicals.
Alguns poden justificar aquest silenci assegurant que el PSOE no té res a veure amb la victòria de les idees feixistes a Andalusia, però… No fou Susana Díaz qui va atiar l’odi contra l’independentisme abans, durant i després de la campanya electoral? No fou Pedro Sánchez qui, setmanes abans de ser investit, va titllar el president Torra de ser el “Le Pen” català, a més d’insultar-lo dient-li “racista”? Això sense mencionar la versió 2.0 dels barons socialistes que cada vegada que agafen un micro tenen la imperiosa necessitat de carregar contra la Generalitat.
Ja sabem, però, que també en el món intel·lectual allò que més uneix la dreta i l’esquerra és la seva defensa de la unitat d’Espanya.
