Fa dies que llegeixo en diferents tribunes d’opinió, com també en espais polítics, que l’independentisme ha de fer un exercici de responsabilitat i aprovar els comptes de Pedro Sánchez. L’argument, molt concret, és que servirà com a cordó sanitari per frenar el creixement de Vox.
La idea en si, que es justifica amb la ingènua lectura que això a Europa ho valoraran molt, cau pel seu propi pes. En primer terme perquè la Unió ha callat, i segueix callada, davant la manca de drets que han patit els presos i preses polítics i exiliats i exiliades aquest darrer any. I segon, perquè és responsabilitat exclusiva de Pedro Sánchez que avui es trobi en aquest atzucac.
El socialista hauria d’haver arribat al Gobierno amb ple coneixement que el suport dels partits independentistes era puntual, és prepotent pensar que aquella gent que fa pocs mesos va reprimir judicialment donant suport a l’aplicació del 155 amb el Partit Popular i Ciutadans ara el seguirà gratuïtament.
El problema dels pressupostos, i de retruc de la dimensió que pot tenir Vox, és exclusiu -ara mateix- de Pedro Sánchez. El xantatge al qual intenta sotmetre, i sotmetrà, ERC i el PDeCAT amb el “soc jo o Vox” és superficial. Si té un problema de majories, que recuperi l’aliança que va teixir amb PP i Cs.
Mariano Rajoy va arribar a la Moncloa amb l’abstenció del PSOE, Sánchez pot evitar l’entrada d’Abascal al Congreso si aconsegueix el mateix posicionament dels signants de l’aplicació del 155.
L’independentisme no ha de caure de quatre potes en la discussió, s’ha de quadrar davant la contínua exigència de responsabilitat que, com hem vist aquests darrers anys, no ha estat recíproca. El problema dels comptes és exclusiu de Pedro Sánchez, si cau ho farà perquè haurà ensopegat amb el seu passat: El que va signar el 155 i va atiar l’odi contra Catalunya.
