Recomano donar un tomb per les capçaleres unionistes, els nervis són proporcionals a la fermesa amb la qual els partits independentistes al Congreso defensen el seu ‘No’ als comptes de Pedro Sánchez.
En el seu editorial diari, el director de La Vanguardia escrivia ahir que l’executiu socialista ha fet molts gestos amb Catalunya. El problema, però, és que no es detecten: “Hi ha gestos tan subtils que no arriben a ser percebuts. Una altra qüestió és que, de vegades, n’esperem de tan potents que tots els gestos de complicitat ens semblen pocs o insuficients”.
Sembla que la cosa va de gestos, no pas de voluntat política. El mateix de sempre, vaja. Els independentistes han d’estar contents que un nou Gobierno plantegi uns pressupostos benevolents amb Catalunya, encara que després més del 20% no s’executi i ni tan sols compleixi el que recull l’Estatut. Han de donar les gràcies pel cessament de l’advocat de l’Estat que volia acusar de rebel·lió els líders independentistes. Agraïts, evidentment, que hagi celebrat un Consell de Ministres a Barcelona. No fotem.
Si el PSOE tingués algun tipus de voluntat per resoldre la crisi democràtica que té l’Estat amb Catalunya, el primer gest que hauria de fer és demanar l’alliberament dels presos i preses polítics injustament empresonats. Més enllà d’això: “Parole, parole”.
Es tramitin, o s’esmenin a la totalitat, el ‘No’ als comptes de Pedro Sánchez és una molt bona oportunitat perquè l’independentisme polític recuperi la unitat imprescindible per assolir les seves fites. Si el republicanisme vol una posició de força, ha de mantenir-se lleial al ‘No’. Canviar de posicionament a última hora i justificar-ho amb focs artificials seria un error fatal.
