En la segona sessió d’aquesta setmana del judici polític la consellera legítima del Govern, Dolors Bassa, va respondre al fiscal que “el referèndum mai va ser un acte concloent per la independència”. Un argument que en major o menor intensitat han defensat totes les parts que estan declarant. La Declaració d’Independència fou política.
Fer escarni de les paraules de la consellera legítima, o dels altres membres del Govern legítim que mantenen aquest discurs, és avantatgista. En un judici d’aquestes característiques, on hi ha anys de presó sobre la taula per uns delictes inventats, hom es veu incapaç de retreure absolutament res. Perquè, tot i el caràcter simbòlic o polític de la legislatura anterior, hi ha una qüestió que no es pot negar, i és que la Generalitat i el Parlament sorgit de les eleccions del 27 de setembre del 2015 van arribar fins on van poder/voler per fer efectiu el mandat popular.
De la mateixa manera que l’1-O és la imatge d’un independentisme transversal, pràctic, madur i valent, el seu mandat és també un problema per als partits republicans amb més representació a la cambra catalana. El referèndum fou un punt de no retorn, un fenomen polític i social que va aconseguir interpel·lar unes majories que es van concretar al carrer el 3 d’octubre.
Els fets de setembre i octubre del 2017 foren els mesos on el moviment republicà va aconseguir, per primera vegada, superar els límits del moviment. De cop i volta superava la seva lògica i sortia al carrer acompanyat de federalistes i unionistes que deien ‘No’ a la repressió. Una oportunitat d’or que, cal recordar-ho, fou possible gràcies a l’actitud unilateral de les institucions catalanes.
El mandat de l’1 d’octubre és el resultat d’una política desacomplexada, valenta, disposada a desobeir i, sobretot, unilateral. És un mandat popular que, avui, és un pes excessivament feixuc per a les direccions polítiques que intenten adaptar el seu discurs amb més o menys encert.
Algunes de les figures més destacades de les institucions catalanes, així com dels partits, es troben entre l’espasa i la paret de la repressió de l’Estat i el mandat de l’1-O. Una situació que, sense dilacions, és una opció personal. El context polític que viu Catalunya exigeix, com a mínim, admetre que pots ser empresonat o forçat a l’exili si estàs disposat a fer efectiu el programa electoral que promet desplegar la República.
L’esperit sorgit del referèndum no hauria de ser un pes, sinó una empenta per tirar endavant. Una ànima que vol ser escoltada sense paternalismes ni mitges tintes. Representar l’independentisme a la vida pública i reivindicar l’1-O és un repte, i qui ho consideri una llosa ha d’obrir pas a noves figures que estiguin determinades a arribar fins al final.
