Ahir l’advocat Jordi Pina, defensor de Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull, va demanar poder declarar en català durant el judici polític de l’1 d’octubre. Assegurava, “els meus demandants tenen tot el dret a expressar-se en català”. I així és: les llengües pròpies es poden utilitzar en procediments judicials i, davant el fet que no es vulgui emprar la llengua castellana serà habilitat un intèrpret.
L’Estat és ostatge de les seves pròpies decisions judicials. Si el cas més flagrant del laberint amb el qual s’ha instal·lat la judicatura espanyola és l’arbitrarietat amb la qual Llarena ja no presenta euroordres de detenció contra el president legítim -la setmana passada era a Westminster i ningú va dir res-, el judici serà, amb certesa, el centre d’atenció més important per retratar la corrompuda columna vertebral de l’Estat.
Tot i que Bèlgica, Alemanya, Suïssa i Escòcia han desmuntat la persecució politicojudicial i els delictes que s’imputen contra els líders republicans -l’únic que tenia recorregut era el de malversació i fou desmentit pel ministeri d’Hisenda i els certificats de la Intervenció General de la Generalitat-, el judici és clau per exposar al món l’anomalia democràtica amb la qual un estat europeu respon a un repte polític.
No és només exhibir la manca de drets amb els quals han hagut de conviure els presos i preses polítics aquest darrer any, amb una presó preventiva injustificable, és també evidenciar com hi ha qüestions culturals, com la llengua, que fan inviable la continuïtat de Catalunya amb l’Estat. Declarar en català no és només un dret, és un gest de reivindicació. La decisió de Sànchez, Turull i Rull és encertada i necessària.
