Amb el 15-M la majoria de les forces polítiques va interpretar que calia fer un canvi organitzatiu, allunyar-se de la foscor dels despatxos per obrir les finestres, renovar l’aire i fer entrar una mica de llum.
Era l’any 2011 i restaven pocs dies per a les eleccions municipals. L’efecte no fou immediat, però des d’aquell moment els conceptes de regeneració i de democràcia directa anaven agafant forma. El mecanisme de les primàries internes per escollir els candidats va esdevenir transversal, fins al punt que el Partit Popular, antagonista al 15-M, va fer ús d’aquest funcionament per escollir entre Santamaría, Casado, Cospedal, Margallo, Hernández i Cabanes.
Donar veu a la militància semblava ser la millor eina per a projectar l’esperit de les bases en una candidatura. Un instrument que, donant un cop d’ull a la confecció de les llistes per a les eleccions municipals, generals i europees, brilla per la seva absència.
Sembla que avui fer les llistes és una mena de mercat de fixatges, o un draft de l’NBA. Es prepara un document amb les figures més influents a Twitter, els tertulians que hagin professat més devoció per unes sigles, els polítics d’altres formacions que poden fer el salt i els i les activistes socials i polítics que tinguin una representativitat potent.
A tall d’exemple, només des de l’any 2016 ens trobem com Esperanza García, López Alegre i Pablo Montesinos van a les llistes del Partit Popular. Nacho Martín Blanco, Toni Cantó i Felisuco a Cs. Gabriel Rufián, Ana María Surra, Ruben Wagensberg, Alamany i Nuet a ERC. Miquel Calçada i tres quarts de la llista de Junts per Catalunya per a l’espai resultant de la transformació convergent.
És molt interessant veure l’evolució amb la qual els partits han fet bandera de les primàries internes a quasi abandonar-les per a les cites d’aquest any 2019. Si focalitzem aquesta anàlisi en les formacions independentistes, podem contemplar com ERC i el PDeCAT/JxCat han guardat en un calaix aquesta dinàmica per reservar-se els primers llocs -els qui al cap i a la fi acabaran sortint- per fer una selecció a dit dels representants.
Això planteja el dubte real sobre el paper que representa el militant del partit. Les llistes per a les properes cites electorals compleixen, bàsicament, l’autocomplaença de les direccions en seguir justificant el discurs que han elaborat. Un autoconvenciment amb figures mediàtiques que no pel fet de ser mediàtiques representen amb més precisió els sentiments de les bases.
Al cap i a la fi, els partits han fet seva aquella màxima amb la qual un exmembre de la direcció d’El Periódico justificava el fixatge de Risto Mejide com a columnista: “Té molts seguidors a Twitter, ens portarà visites”. En política, però, el drama és major. Mediatitzar l’escenari polític i diluir el discurs ens ha regalat una obra marcada pels disbarats i l’intent de ridiculitzar l’adversari. Un espectacle on es parla molt i no es diu absolutament res.
