Tot i que del concepte “eixamplar la base” se n’ha fet molta mofa i befa, ningú pot negar que Esquerra Republicana ha aconseguit la fita d’incorporar figures del món socialista i comú a les seves files.
La setmana passada, en un dinar força interessant, debatíem sobre el caràcter d’aquesta estratègia, emmarcada per poder capitalitzar una força popular que superi la frontera del 50% que encara no té, en representació parlamentària, l’independentisme. De la conversa em quedo amb una reflexió força interessant, i és fins a quin punt ERC ha pogut perdre la naturalesa del seu discurs.
El fet que els primers llocs de les llistes estiguin capitalitzats per exmembres del PSC i dels Comuns no és gens menor. El militant de base ha desaparegut. A Barcelona, Ernest Maragall, comparteix cartell amb Elisenda Alamany i l’economista Miquel Puig. Al Congreso, el vicepresident legítim concorrerà acompanyat de Rufián, Telechea -regidora d’Igualada- i Nuet, qui en la seva primera setmana un cop fou oficialment anunciat com a número quatre de la llista ja va marcar el posicionament del partit quan va contradir Rufián i Tardà sobre la resolució de la Junta Electoral Central: “Els llaços grocs s’han de retirar dels edificis públics”.
L’episodi de Joan Josep Nuet és un avís per a navegants, fins a quin punt un partit, amb l’ànim d’eixamplar la base, està disposat a cedir en el seu discurs per hipotèticament recollir una bossa de votants que no interpel·la? I, el que també caldria plantejar-se, fitxar figures d’altres formacions és sinònim d’augmentar la intenció de vot?
Seria un greu error entendre que les sigles d’un partit, pel fet de ser les seves, no poden superar les fronteres actuals. Dit d’una manera més concreta, si vols guanyar el que has de fer acte de presència als espais que vols conquerir. Alfred Bosch, per exemple, va regalar quatre anys de contactes de primera mà que varen ser molt interessants. Fins al punt que te’l podies trobar un dissabte a la Model fent de guia improvisat.
Hi ha projectes a llarg termini que potser cauen en la trampa del resultat immediat. Les properes cites electorals s’han convertit en un draft de fixatges, una dinàmica que pot haver deixat en un calaix el discurs i trepitjar els carrers més enllà dels períodes electorals.
