El president d’Òmnium, Jordi Cuixart, és una d’aquelles figures que sempre has de tenir al teu equip. La lucidesa que el caracteritza és reconfortant en situacions d’excepcionalitat, i en aquesta hora greu que viu el país les seves paraules agafen encara més transcendència.
En l’epíleg que ha escrit al llibre ‘Jo acuso. La defensa en judicis polítics’, de Benet Salellas (Pagès Ed., 2018), l’exercici de coherència del pres polític hauria de ser el far que guiï el discurs dels líders republicans. Cuixart, arran de lectura de ‘Walden i la vida als boscos’ d’un dels referents de la desobediència civil, Henry D. Thoreau, exposa: “Per molta bondat que fem, l’Estat estava disposat a descarregar tota la seva ira contra la població civil per haver-se atrevit a qüestionar el règim del 78. Així doncs, calia preparar-nos i recordar la lliçó de Rosa Parks quan afirmava: “Com més cedíem i obeíem, pitjor ens tractaven””.
Poques setmanes abans de l’inici del judici polític, i amb les teories sobre un presumpte pacte que minimitzi el càstig a canvi de tramitar comptes i censurar el projecte republicà català, el líder de l’entitat cultural recorda el dia on, al calabós de l’Audiència Nacional, fa un “clic” intern: “Una veu serena però determinada que naixia del meu interior em va recordar que ja érem en un punt de no retorn, i que el destí d’aquells presos polítics que l’Estat espanyol havia engendrat passava per no renunciar a cap dels postulats que ens havien portat fins allí“.
Segurament la veu de Cuixart és una de les menys intervencionistes, políticament parlant. La seva posició com a president d’Òmnium exigeix una neutralitat que processa lleialment, potser per aquest motiu la seva mirada supera les fronteres del curt terminisme amb el qual brega el Parlament i el Congreso.
Certament el judici és una oportunitat per jutjar l’Estat, no a la inversa. És per aquest motiu que, com diu Cuixart, és imprescindible un “enfortiment de les conviccions i la no renúncia a res del que s’ha fet. I encara més, a la total reivindicació de la legitimitat de tots els seus actes”.
La doctrina Cuixart és, en poques paraules, no fer un pas enrere. Acceptem que la Declaració d’Independència fou només política, que les estructures d’Estat varen ser una fal·làcia i que la unitat que semblaven combregar en públic responia a una teatralització positiva. Ara bé, en cap cas la primera línia republicana empresonada pot donar cap símptoma de renúncia política. No estan sols, hi ha més de dos milions de catalans que els i les acompanyen.
