Fa un any el concepte de moda dins l’espai independentista, ara ja menys utilitzat, era el de l’hiperventilat. L’hiperventilat era una figura que, a parer dels polítics, incendiava el debat amb una excessiva passió per avançar. Es donava la paradoxa que aquells que es manifestaven amb un “tenim pressa” i exigien un full de ruta amb terminis varen acabar sent els qui més el van estigmatitzar.
He de confessar que sempre m’ha semblat injust el tractament que ha rebut l’hiperventilat, sobretot perquè és més el resultat d’una mala gestió de les emocions que no pas un producte que s’autoconstrueix. Tibar la corda i posar el ciutadà al límit té efectes secundaris.
De l’hiperventilat en queda poca cosa, ara els conceptes són la gent dels lliris i els encaputxats. Tots dos analitzats amb lupa per concretar qui és més o menys útil per assolir la República. Les crítiques cap aquests dos actors són severes, de riure’s dels aplecs i els sopars grocs -també partits de Volei a Lledoners- dels lliris a criticar l’actitud, les formes i la vestimenta dels encaputxats -injustament titllats de violents-.
Preguntar-nos sobre qui és prescindible per tenir una posició de força no porta enlloc, sobretot perquè els dos són imprescindibles. La tenacitat dels lliris és admirable, sense ells, per exemple, els presos i les preses -sobretot ells- no estarien acompanyats quasi cada dia. I en una lluita que tot apunta que serà llarga cal fer visible el suport popular que encara hi ha cap a la gent empresonada i l’exili. Els encaputxats, per la seva, no són més que l’expressió més intensa del carrer. Expressen la indignació i la ràbia que suposa una injustícia judicial. Són les ganes d’actuar per canviar-ho tot.
Al final tot això sempre va del mateix tema, la unitat. La independència serà possible quan els lliris, els encaputxats, els partits i les entitats caminin en una mateixa direcció. Sense retrets i amb fermesa.
