Soc del parer, com vaig assegurar el mes de febrer, que aquestes eleccions generals són una cita obligatòria per als republicans. Cal omplir les urnes de vots independentistes i instal·lar el caos al Congreso, un desordre on les forces republicanes puguin esgarrapar l’aspiració d’exercir el dret a l’autodeterminació.
Potser el problema més comú que planteja l’escenari polític republicà avui dia és aquesta sensació de desconfiança que han alimentat ERC i JxCat el darrer any. És la percepció d’una manca de claredat motivada per una deriva discursiva i d’acció estranya, recelosa i escèptica.
A mesura que el 28-A s’apropa, ens plantem davant la inèrcia d’anar a votar per no perdre, no pas per guanyar: Frenar la dreta, evitar que apliquin un nou 155 o per protegir les competències de la Generalitat. Un plantejament que, amb la bel·ligerància del Pedro Sánchez que insisteix que “No és no i mai és mai”, emplaça el moviment independentista a posposar la seva llibertat nacional per un pragmatisme polític que sembla no estar disposat a tolerar.
És una llàstima que aquella connexió entre l’independentisme de base i el polític s’hagi perdut, però si alguna cosa positiva ha sorgit d’aquella etapa, és que cal ser més exigents i desconfiats que mai amb les primeres files. Demanar explicacions, reivindicar el vot. Evitar, en definitiva, que es repeteixi la perversió dels vots independentistes del 21 de desembre.
El 28 d’abril cal votar i fer-ho amb el deure de no regalar un xec en blanc a la formació escollida.
