Ahir el president de la Generalitat, Quim Torra, va anunciar en un breu acte al Pati dels Tarongers que el Govern restarà al costat dels presos i preses polítics en l’imminent trasllat i inici del judici polític que els pot comportar un total de 177 anys de presó.
El tauler està llest, les peces es mouen i fora bo que les institucions catalanes comencin a plantejar-se, conjuntament, com tenen pensat respondre a les sentències. No és atrevit dir que cal esperar un miracle perquè el sistema judicial de l’Estat, amb un descarat caràcter franquista gràcies a la no depuració de la transició, no faci una sentència condemnatòria. Anirà a totes contra els legítims representants de l’independentisme.
Aquest any de presó ha fet molt explícita la manca d’iniciativa de les institucions catalanes per enfortir les reivindicacions d’independència i llibertat. La no investidura del president legítim, la no restitució dels consellers i els aniversaris de l’1 d’octubre i el 21 de desembre varen exposar la manca de lideratge i d’idees dels actors polítics per mantenir viva la flama de les mobilitzacions populars com a eina de pressió.
Una tònica habitual -i preocupant- de l’independentisme polític és que apel·la excessivament a la reacció, i no pas a l’acció. Una manera de tirar la pilota endavant i defugir d’estudi. Durant l’estiu es repetia, una vegada i una altra, que la tardor seria calenta. Es parlava del retorn dels presos i preses com una oportunitat per enfortir el discurs. Es defensava l’aniversari de l’1-O i el 21-D com dues finestres d’oportunitat.
La veritat és que la tardor ha sigut freda, la reacció que podia escalfar l’ambient fou estigmatitzada per la Generalitat i les bases que se senten incòmodes quan un independentista es manifesta encaputxat. L’aniversari de l’1-O va servir per fer visible la divisió dins l’independentisme, i el 21-D va regalar la imatge d’un Govern colonial que rep amb honors el Gobierno de la metròpoli.
Creure que les sentències, o el mateix judici, poden ser un detonant per si soles per canviar les coses és una arma de doble tall. L’excepcionalitat exigeix iniciativa, no pas a una mena d’improvisació política arran de la reacció popular. Perquè si no hi ha una comunió entre les institucions i les entitats ens trobarem amb la reedició de l’1-O i el 21-D.
