Fou la imatge del dia, i és la cirereta del pastís d’una setmana marcada per la deplorable imatge que ha regalat la diplomàcia espanyola amb l’episodi del president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador.
Mentiríem si diguéssim que l’escena del ministre d’Afers Exteriors del Gobierno, Josep Borrell, aturant una entrevista per les preguntes que li fan ens provoca algun tipus de sorpresa. El caràcter histriònic del socialista és conegut i notori, però això no treu la incapacitat d’un personatge per controlar la seva ànima més nacionalista quan les preguntes superen el discurs oficial del Gobierno.
Si en l’article d’opinió ahir destacàvem la manca de capacitat d’aquest Estat per admetre els seus errors i disculpar-se, rebutjant de facto qualsevol disculpa per greuges històrics -en aquest cas amb Mèxic-, avui no puc obviar el fet que la reacció de Borrell no és només la d’un ministre que prepara el seu cartell per a les eleccions europees, és, de nou, un altre episodi de prepotència que té l’aprovació dels seus companys d’equip -catalans inclosos-.
La ministra de Política Territorial i Funció Pública, Meritxell Batet, interpel·lada sempre que hi ha alguna polèmica on el concepte Catalunya és present, no va dubtar en defensar la reacció: “No podem permetre que es posi en qüestió que Espanya és una democràcia plena en què existeix el reconeixement de drets i llibertats”.
La pel·lícula de romans que s’ha muntat l’executiu espanyol per esquivar qualsevol pregunta de la premsa internacional sobre la crisi política amb Catalunya és digne d’un Golden Raspberry -els anti The Oscars que reconeixen els pitjors films-.
Exhibir aquesta finor de pell amb les preguntes sobre la crisi política espanyola que l’equipara amb règims democràtics com els de Turquia o Veneçuela -països on també hi ha presos polítics- és un sense sentit. Que hagin normalitzat aquesta repressió dins la frontera de l’Estat, on es pot parlar d’aplicar de nou el 155 com qui demana un cafè, no impedeix que fora dels límits del Regne d’Espanya això és consideri una anomalia democràtica.
És molt fàcil viure en l’autarquia política i mediàtica, però és insostenible en un món global. El cas català és present a la premsa internacional, en major i menor mesura, però hi és. Com també hi serà, aviat, el procés contra els presos i preses polítics quan les sentències arribin al cor d’Europa. Són víctimes de la seva repressió, i reaccionant d’aquesta manera no fan més que donar la raó als qui denuncien la manca de garanties democràtiques del sistema espanyol.
