Un dels moments, per no dir l’únic, que va poder causar una mena d’incomoditat a l’espectador que va veure el Salvados de diumenge passat fou quan en Jordi Évole va preguntar a la presentadora d’El Matí de Catalunya Ràdio, Mònica Terribas, si es va sentir enganyada quan els presos i preses polítics van admetre, davant del Tribunal Suprem, que la Declaració d’Independència del 27 d’octubre del 2017 fou estrictament simbòlica.
El programa, que s’havia presentat com una mena d’espai de reflexió sobre el paper que havien tingut els periodistes durant els fets de setembre i octubre va ser un debat on, sobretot, el que hi havia sobre la taula era una clara intenció de polititzar les capçaleres presents -unes més que altres-. De fet, ja en la seva primera intervenció, el presentador d’Al Rojo Vivo, Antonio Ferreras, va regalar un speech sobre el trencament i la ruptura que va sentir Espanya amb Catalunya que posava les bases sobre quin seria el tarannà. Una lectura on, sobretot, TV3 i Catalunya Ràdio, serien presentats com els altaveus útils del relat independentista i amb una línia editorial on, en primera instància, s’intenta fer creure a l’audiència que les institucions espanyoles són franquistes i que els mitjans d’àmbit estatal amaguen la realitat catalana.
Les dues acusacions, amb tot el carinyo, s’haurien desmentit amb només una mica d’interès de l’equip del programa. Com pot ser que, per exemple, el 25 de setembre del 2017 se li pregunti al president Puigdemont per una esmena que es va presentar l’any 2014 al Parlament de Catalunya sobre la independència del Kurdistan -on va votar ‘No’ perquè, en aquell moment, CiU demanava a ICV-EUiA que hi afegís el dret a l’autodeterminació “de tots els pobles”- i diumenge no exposés la varietat plural de les tertúlies dels mitjans públics catalans, així com el fet que el total de la seva audiència no supera el 14% del total?
És paradoxal que en una situació el programa sigui capaç de trobar la votació d’una esmena al Parlament de fa tres -un treball d’hemeroteca destacat-, i per l’altra ometi que el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) va fer un informe on recollia que els informatius de TV3 és on hi ha més diversitat política mentre que a Catalunya Ràdio era qui tenia més diversitat en les entrevistes. O que l’equip d’observadors internacionals, Voluntaris per la Democràcia, en un estudi fet a 23 mitjans de comunicació durant la campanya electoral del 21 de desembre del 2017, assegurés que TV3 va ser la televisió més plural d’Espanya. En lloc d’això, què es va qüestionar? Que els treballadors de TV3 no hagués fet cap comunicat, com va passar a Televisió Espanyola, denunciant la manipulació periodística del canal. El que sí que va fer el Comitè d’Empresa de TV3, quan fou nomenat Vicent Sanchis director del canal, fou denunciar el repartiment dels òrgans de govern mitjançant el Parlament i demanar que es fes efectiva la reforma de la llei de la governança de la CCMA.
La sensació que va deixar el programa de Salvados, on Cuní va jugar un paper francament intel·ligent desmentint algunes de les acusacions contra els mitjans públics catalans, és que a Catalunya els periodistes -tots- treballen al servei del procés independentista. Una teoria que es va veure reflectida en el moment en el qual encetava aquest article. Es va sentir enganyada Mònica Terribas?
¿Se sintió engañada Mònica Terribas? #SalvadosProcés pic.twitter.com/E1HR2qkbRJ
— Salvados (@salvadostv) 24 de març de 2019
És xocant la manera amb la qual Évole va fer aquesta pregunta, perquè realment supera el debat periodístic. Potser és interpretar massa, però la impressió que dona aquesta interpel·lació, juntament amb alguns trets que deixava anar Ferreras, és que es volia presentar Terribas com una activista independentista.
En cap moment es va entrar en el detall sobre com Antena 3 va cobrir aquelles jornades, o el paper de La Sexta a l’hora de normalitzar o blanquejar discursos bel·ligerants contra l’independentisme. En cap moment. Suposo que era demanar massa que un programa que vol analitzar el paper dels mitjans no vulgui fer mal als canals que formen part del mateix grup de comunicació, Atresmedia.
El periodisme neutral o objectiu no existeix. El millor periodisme és aquell que és honest, es presenta en societat sense amagar la seva línia editorial i és conseqüent amb aquesta. La resta és jugar a l’engany.
