Amb les eleccions al Congreso l’independentisme recupera el debat sobre què ha de fer davant la cita electoral. Tornen les crides a l’abstenció sota el pretext que aquestes “no són les meves eleccions” i les rèpliques que aposten per fer absolutament el contrari.
Crec que no és un detall menor contextualitzar que aquestes són les terceres eleccions generals en només quatre anys, potser la sensació d’excepcionalitat política es focalitza a Catalunya però el fet és que el Congreso és una de les cambres parlamentàries més inestables del club d’Estats d’Europa.
Aprofitar aquesta manca de majories per instal·lar el caos al Congreso és quasi una obligació per a l’independentisme que, si juga bé les seves cartes, pot plantar-se amb 18-20 diputats que ho condicionin absolutament tot. La fragmentació del vot de la dreta -PP, Cs i Vox- amb el traspàs de vots d’Unidos Podemos cap al PSOE obre un espai electoral ben interessant per al republicanisme que, amb EH Bildu i el PNB -tot i que ja sabem de quin peu calça-, poden marcar l’agenda.
L’independentisme hauria de plantejar la cita electoral com una oportunitat per fer efectiu un front republicà que defensi el dret a l’autodeterminació amb totes les seves conseqüències. Això vol dir bloquejar i tombar tot allò que no sigui avançar en fer realitat aquest dret.
Rajoy va caure ofegat de corrupció i embrutat de repressió judicial i policial. Sánchez ha caigut per negar-se a negociar una via política que resolgui l’atzucac català. L’Estat, en definitiva, ha de ser ingovernable si aquest és incapaç de plantejar una resposta democràtica a Catalunya. Per això és necessari que els partits interpel·lin una societat civil independentista desorientada i desil·lusionada.
