L’inici d’un nou any és sempre una oportunitat per plantejar nous reptes. L’any 2018 el deixem enrere amb molts debats que no s’han resolt, entre els quals hi ha el de la famosa unitat que reclama, però no concreta, l’independentisme.
Crec que és més que evident que la unitat, entesa com una estratègia conjunta i transparent, és un repte, un gran repte. L’any passat, políticament parlant, fou estèril en molts sentits i excessivament erosionador pel moviment independentista. Qüestions com la diferenciació entre l’exili i la presó, a més de declaracions on es parlava obertament de sacrificar, si feia falta, figures com el president legítim, Carles Puigdemont, han desgastat i fracturat unes primeres línies polítiques que hom no pot evitar pensar que potser haurien de fer un pas al costat, refer les seves relacions i, un cop estigui tot aclarit, recuperar el lideratge amb la seguretat que et dona saber que quan arribi l’hora no estaràs sol.
La pitjor imatge que pot tornar a regalar aquest 2019 és la d’una batalla kafkiana entre polítics, tuitaires, opinadors i tertulians que aprofiten els seus espais per teatralitzar el partidisme més ranci. Podem entendre que els hi va la nòmina, però això no treu la gran irresponsabilitat que suposa que en un moment on l’extrema dreta i el feixisme entren a les institucions encara hi hagi batalletes intestinals per criaturades com la defensa del líder.
El repte d’aquest 2019 és fer efectiva la unitat. No aquella unitat de “tu vens amb mi i fas el que jo dic”, sinó la fraternal. Perquè sense unitat no hi ha República, sense unitat no es podrà derrotar el feixisme.
