Zapatero treu l’artilleria

Zapatero va sorprendre. En el que es presentava com el Debat de l’estat de la nació (o l’Estat de l’Estat, si la rocambolesca fórmula és més del gust del lector) més difícil, el president del Govern va treure tota l’artilleria per agafar tothom a contrapeu i sortir, com a mínim, amb una mica d’aire per encarar l’any polític que es presenta. No era fàcil, i menys amb el PSOE en minoria: el PP estava crescut, amb Rajoy reforçat per l’èxit gallec i amb la crisi com a ressò del fracàs del model espanyol: quatre milions de parats -apuntant els cinc-, una economiaa malmesa per anys d’abusos i d’alegria constructiva i una població deprimida i desencisada. Els nacionalistes, en peu de guerra: ERC i CiU farts de les continues carbasses i enganyifes entorn el finançament, i el PNB amb la rebequeria de perdre la lehendakaritza pel pacte entre PP i PSOE. La resta de partits, sense novetats: ICV-IU intentant avançar per l’esquerra, i el grup mixt donant la nota de color que sempre alegra aquestes trobades.
Però Zapatero se’n va sortir com ell sap: amb un reguitzell de propostes, prometent a tort i dret sense assegurar res, amb una fugida cap endavant com les que sap fer. Tal com diuen els seus col·laboradors, Zapatero s’agrada amb la pressió, i al debat ho ha demostrat: lluny de negar la crisi, l’accepta -tot i que se’n desprèn de les culpes, òbviament- i mira endavant: posar el retrovisor el deprimiria, i seria carnassa per una oposició sempre atenta a un bon bistec presidencial. L’artilleria de Zapatero va apuntar a tot arreu: baixades d’impostos i xecs al gust del PP, aposta per una nova economia i ajudes a l’automòbil al gust de l’esquerra, retallada pressupostària pel poble, i l’enèsima data del finançament pels nacionalistes. Trets que van estabornir a una oposició que ho va intentar, però no va arribar a guanyar el carro gros.
Seria agosarat i fals dir que els seus rivals se’l van creure, però la seva estratègia va funcionar: va tirar pel terra les previsions i va agafar a la oposició a contrapeu. Rajoy, que portava dies pensant un discurs mesurat, es va veure desbordat, mancat de propostes concretes i fora de to. Només en algun moment va estar brillant en la crítica però la seva falta de propostes i la seva pixada fora de test (dir “no sabeu llegir” als diputats socialistes és impropi d’un debat congresual) el van perdre. Duran i Ridao van estar atents al tall i li van llegir el seu particular memorial de greuges, al que Zapatero va respondre crescut, sense deixar escletxes, amb més promeses de cara a la galeria i gestos que s’han de concretar. Amb el PNB i IU-ICV, ZP ho va tenir fàcil. Cap als bascos, un argument: excuses de mal perdedor. Cap als verds, condescendència: Tot i l’adequada retòrica d’Herrera, els ecosocialistes tenen una força minsa amb dos diputats que silencien les seves propostes. Al no tenir poder de decisió, tampoc tenen la influència que anteriorment podien tenir en el president, benèvol i amable amb els més dèbils. Veurem què en resulta de la cara bonica de Zapatero. La del món rosa, la del tot ho prometo, la que encara no ha respost amb la il·lusió que va suposar el seu nomenament al 2004. La por al PP va permetre-li repetir victòria l’any 2008, però les seves cançons ja sonen repetitives. Haurà de canviar de tàctica i passar, com diria Montilla, de les paraules els fets. De les promeses fetes l’altre dia, algunes de difícil execució -ja hi ha autonomies reticents a pagar la seva aportació per les compres d’automòbil, per exemple-, les haurà de complir totes per poder sortir viu ja no del debat de l’any que ve, sinó del veredicte de les urnes.