Després de les eleccions, emergeixen com sempre dels partits dos dels caràcters propis dels règims autoritaris, el culte a la personalitat del líder vencedor, beneït pel carisma, la baraka, i la devotio ibèrica; i la impossibilitat de substituir dirigents fracassats i promoure altres nous mitjançant el debat i el vot ciutadà, perquè en el seu lloc la decisió resulta de la intriga cortesana, no exempta de soroll i fúria, o de la ditada de l’autòcrata sortint, que unta el seu successor.
Una democràcia com l’espanyola, basada en partits que no són democràtics, acusa una aguda fatiga per acumular-se en ells els vicis de l’autoritarisme, que propaguen a la societat i a les institucions: sectarisme, selecció negativa, desconfiança del mèrit i la capacitat en benefici de la submissió i la falagueria, concepció patrimonial d’allò públic (i conseqüent corrupció), creació d’una casta política que prima la pròpia perpetuació, abandonament dels projectes per la mera gestió burocràtica, intervencionisme incompetent, promoció en els ciutadans de l’allunyament dels assumptes públics, perquè mai no decideixin més que les proporcions segons les quals ratifiquen les llistes de representants que els partits els munten, tanquen i bloquegen. Ni els detalles no ens estalvien, inclosa aquesta cella de Zapatero elevada a símbol com el bigoti del dictador bordoi Plekszy-Gladz de Tintín.
Un cert aroma a Brezhnev planeja per la Nomenklatura i la democràcia espanyola, aquest pantà venenós.
