Ho sabem tots. Quan un espanyol intenta exposar les seves idees, sempre sortira amb la mateixa retòrica habitual. Amb qui jugaria el F.C.Barcelona? La Grama o el Reus? Faria falta un passaport per entrar a Catalunya? Quina moneda tindríem? – El puyolet, segons un tertulià que m’he trobat pel facebook ,on confón Pujol amb Puyol, sic! – o els tòpics de quina nacionalitat, és veu reflectit en el document nacional d’identitat.
Personalment, utilitzo una tècnica inversa.
El Real Madrid F.C jugaria amb l’Athletic Paracuellos? – o qualsevol altre, que s’hem passi pel cap. Has anat a Andorra? T’han demanat el passaport? O que, pogués dir que sóc ciutadà espanyol, però amb nacionalitat catalana, com ocorre al Regne Unit o en l’extingida Unió Soviètica, que tots eren ciutadans soviètics, però, alhora txetxens, georgians,etç.
D’aquí, no els intentis moure’s és impossible. Aleshores, s’ajuden – com el partit d’en Albert Rivera a la Diada Nacional de Catalunya, en aquella mena de joc infantil i puberal – en els actes i arrels històriques. Els catalans, som coneixedors de la nostra historia i, és per això que la defensem. Tenim arguments de pes. No cal perdre’n el nostre valuós temps – menys, amb espanyols de mena. Perquè, d’allà on no n’hi ha, no en pot rajar.
A més, un espanyol creu que viu en un regne, mentre que un català viu a Europa…
