L’actual direcció independentista ha optat per enrocar-se davant l’aparició de Reagrupament i Esquerra Indepenentista. Val a dir que de manera natural; d’una banda per algunes maneres oportunistes i rancunioses del sector “carreterista”, i de l’altra per les formes maldestres i precipitades dels “urielistes”. Ambdós justifiquen la seva incursió -fins i tot ja hi ha qui ha demanat càrrec passat el Consell Nacional- pel baix to independentista del discurs oficial. Finalment, al llarg de la trobada, els uns mostraran les millors penyores i els altres les titllaran de draps bruts.
I draps bruts és el que acabarem per recollir els independentistes si no posem senderi i judici a l’assumpte, perquè hem d’aprendre que l’independentisme no es fa des dels partits. No es fa des de la militància estèril de projecció interna.
Militar a un partit, en definitiva, és gairebé una qüestió de fe. L’independentisme, per contra, es forja dia a dia al carrer, i la gent del carrer, la seva immensa majoria, no milita enlloc; queda clar! L’independentisme trempa amb actes civilitzats i madurs com els que l’Esquerra Independentista de Lleida (entesa en el seu argot tradicional, no com a moviment intern) va protagonitzar de manera brillant el passat 12 d’octubre. S’arma amb proclames intel•ligents a l’estil “Yo no me llamo José Luís” a TVE… Com més lluny dels despatxos millor.
En tot cas, és evident, les eines faciliten el treball. I és aquesta la tasca que ha de dur a terme Esquerra Republicana de Catalunya des del govern. La feina d’ERC no és proclamar els seus principis fundacionals als quatre vents, la feina d’Esquerra passa per aplanar la terra, i tu, militant o simpatitzant independentista, és qui ha de treballar-la. Perquè ens podem passar tres segles més xerrant pels descosits i traçant rutes estrafolàries, i com el pagès que no té res millor a fer, matar l’estona xafant los més grossos i tirant les vores dins.
