Article publicat a la revista Serra d’Or, número 602, de febrer de 2010.
En ocasions, alguns de nosaltres sentim defallir l’esperança de viure en un món més lliure i més just. Un món que molts catalans concretem -entre d’altres potencialitats- en la voluntat de contribuir a la independència del nostre país. I, de vegades, quan l’esperança sembla abandonar-nos, podem caure en la temptació de dimitir de la nostra intransferible responsabilitat individual, amb l’excusa que ens sentim sols i que molts dels nostres conciutadans no comparteixen els nostres anhels.
Aquesta feblesa és comprensible. Molts d’altres també l’han experimentada en el passat. Potser, precisament per aquesta raó, cal recordar que els alts ideals als quals consagrem la nostra vida perviuran, mentre siguin honorats per una sola de les nostres ànimes. Encara que només restés un dels nostres, el seu deure no decauria. Ans al contrari. I, en aquest sentit, potser podríem recordar els exemples de Goethe i de Foscolo.
Una de les obres més conegudes de Goethe són Les desventures del jove Werther (1774). En aquest suposat recull de cartes, durant una estada a Walheim (un poblet imaginari, caracteritzat per una vida camperola de sentiments senzills i veritables), Werther s’enamora d’una noia que està promesa amb un home onze anys més gran que ella amb qui s’acaba casant. De fet, per respecte al seu marit (i també per intentar estalviar-li més patiments al seu jove enamorat), ella li demana a Werther que no la visiti tan sovint. Ell s’acomiada recitant un passatge de l’Ossian de James MacPherson i, uns dies més tard, li demana al marit un parell de pistoles que –suposadament- necessita per anar de viatge, però que –en realitat- fa servir per suïcidar-se.
L’obra va tenir tanta repercussió que molts joves es vestien igual que Werther i, fins i tot, hi va haver diversos suïcidis entre lectors que també es consideraven dissortats en l’amor. I, malgrat les crítiques que va rebre, Goethe es va convertir, amb tan sols vint-i-quatre anys, en un referent literari en el conjunt d’Europa.
Tant és així que Ugo Foscolo s’hi va inspirar per escriure una obra similar, en què Jacopo Ortis (un estudiant universitari del Vèneto) també relata les seves desesperances en un seguit de cartes que envia a un amic. La gran novetat de Foscolo respecte a Goethe radica en la dimensió política que el preromàntic italià dóna a la seva obra. En concret, Ortis viu retirat en un petit poble rural perquè el seu nom figura a les llistes de proscripció austríaques, després que s’hagi oposat en va a la decisió de Napoleó de lliurar la República de Venècia a Àustria. Ortis cerca el consol de la natura i de la cultura. Intenta arrelar-se a la terra i a la història. I, en aquest sentit, ajuda els pagesos a replantar pins als turons Euganei i visita la tomba de Francesco Petrarca a Arquà. I és en aquest context que s’enamora de Teresa, que ha estat promesa pel seu pare a un home a qui no estima.
Aleshores, Ortis intenta retrobar un sentit a la vida, reprenent els estudis a la Universitat de Pàdua, que tot just acaba de reobrir les portes, i coneixent noves noies en aquesta ciutat. Tot plegat, però, resulta un intent inútil. Tan sols l’amor per la pàtria i per Teresa valen la pena. Malauradament, però, la pàtria és ocupada per exèrcits estrangers, i el prestigiós Giuseppe Parini el convenç de la inutilitat de qualsevol acte d’audàcia individual; mentre que, obligada pel seu pare, Teresa s’acaba casant amb el seu promès. Aleshores, Ortis viatja a Venècia per abraçar a la mare per darrera vegada i als turons Euganei per escriure les últimes cartes (una a Teresa i l’altre a l’amic Lorenzo Alderani). I, finalment, es clava un punyal al cor.
Malgrat els tràgics finals dels protagonistes de les seves obres, incapaços de canviar el món on viuen, Goethe i Foscolo són capaços de fer viure Alemanya i Itàlia en els cors i les ments dels seus lectors que, tres generacions més tard, convertiran les seves nacions ens estats. En ocasions, el compromís d’uns pocs fa perviure una cultura, en espera que la voluntat de la majoria la converteixi, un dia, en realitat política. I, mentre construïm aquesta majoria, cada un de nosaltres és imprescindible.
