En tota societat les decisions col·lectives configuren grans blocs que es defineixen al voltant d’un eix programàtic central en què els partidaris de cada opció quallen i s’oposen als contraris. De vegades un d’aquests eixos esdevé hegemònic i àdhuc únic, com l’eix dreta/esquerra en moltes societats contemporànies, o l’eix dictadura/democràcia els anys 20 i 30 del segle XX i sota les dictadures. Sovint, però, són diversos els eixos que configuren els blocs socials, com de vegades l’eix religiós/laic, o l’eix nacional en les nacions sense Estat propi.
A Catalunya, en els períodes no dictatorials del segle XX i als nostres dies, dos han estat i són els eixos definitoris, el “social” o “ideològic” dreta/esquerra, i el “nacional” catalanisme/espanyolisme. Van tenir la seva importància i àdhuc hegemonia l’eix religiós, al primer terç del segle XX, i l’eix dictadura/democràcia, dels anys 20 als 70, però els darrers trenta anys són els eixos social i nacional els que estructuren la societat catalana, els que agrupen els individus al seu voltant i malden per assolir l’hegemonia, perquè més i més gent prengui les seves decisions, entre elles la de votar un determinat partit, en funció d’adscriure’s preferentment en un o altre eix.
Podeu llegir la resta del text en l’article original publicat al diari AVUI el 10 de maig de 2009
