Darrerament, i des que el Govern d'Artur Mas, amb el suport d'ERC, ICV-EiA i la CUP, ha posat la directa per seguir el full de ruta que ha de portar els catalans i catalanes a les eleccions del 9 de novembre, el president Rajoy, setmana rere setmana, envia els ministres espanyols a Catalunya per intimidar, pressionar, comprar voluntats i palesar a les autoritats el pes i la força de l'Estat.
Un d'ell, José Manuel García-Margallo, ministre d'Afers Exteriors, ha estat l'encarregat de moure els fils de les clavegueres de l'estat per pressionar ací, allà i més enllà. L'objectiu no és altre que evitar a tota costa la internacionalització del cas dels catalans i el de passejar-se per terres catalanes amb l'objectiu de fer por. Així ho va fer la setmana passada a Barcelona en un col·loqui. A la pregunta de la presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, que el més lògic en una democràcia és escoltar la veu del poble català, com a la millor sortida per afrontar la situació actual, el ministre va tindre la fatxenderia de contestar que “demanar allò possible és sensat, demanar allò probable és temerari, demanar allò impossible és altament perillós”.
Sensat, temerari i perillós. Heus ací els tres adjectius que defineixen molt clarament el procés que ha seguit Catalunya des que s'instaurà aquesta suposada “democràcia”. En fer servir aquests adjectius el ministre sabia molt bé a què es referia. Els governs de CiU, amb el president Jordi Pujol al capdavant, allò que se'n digué “el peix al cove“, donaren majories al PSOE i al PP. De segur que per al ministre Margallo aquella fou una etapa sensata.
Anys després, vingueren els governs de Pasqual Maragall amb el tripartit. L'Espanya mesetària ja no se sentia tant còmoda, i molts d'ells trobaren a faltar la sensatesa i el seny que significà CiU. El tripartit els hi demanà allò probable, reformar i posar al dia un Estatut, però l'Espanya més rància, centralista, uniforme i intransigent (representada per la majoria de jutges del Tribunal Constitucional) decidiren que aquesta reforma era temerària. I heus ací que aquesta suposada temeritat ha estat la que ha encés l'espurna d'un procés que no té aturador. Perquè encara que per al senyor Margallo el dret a decidir és impossible, la majoria de catalans i catalanes creuen, com ens deia el poeta Martí i Pol, “que tot està per fer i tot és possible“. I és possible, malgrat que per a Margallo és altament perillós, doncs perquè ho volen la majoria de catalans i catalanes, fins i tot aquells que durant molts anys s'instal·laren en l'etapa de sensatesa, i una gran majoria d'aquells que jugaren a demanar allò probable.
Comptat i debatut, a hores d'ara i després de tot el que ham aprés al llarg d'aquests 35 anys de “democràcia” dirigida, els catalans i catalanes ja no els hi fa por les paraules del ministre Margallo. Durant uns anys van creure en la sensatesa, pensant que tot era probable. Però la realitat els ha demostrat que aquesta “democràcia” és una farsa. Que ni el principi més elemental i bàsic, el dret a votar, està garantit. “Ara mateix” el poema de Martí i Pol, és més actual que mai. Ara mateix, en l'Espanya que diu que és democràtic, el més subversiu, incòmode… i altament perillós és votar. I el dia 9 de desembre els catalans i catalanes votaran, perquè votar és altament democràtic.
Alcoi, 13 de gener del 2014
