‘Penso, llavors existeixo’. No, i ara! Els socialistes primer existeixen i després pensen. Filem prim, però. La seva praxi política requereix fer coses impensables. És a dir, coses que no es puguin pensar. El cogito cartesià queda en un segon terme perquè, en essència, projecten mentre experimenten. Sembren el terror en un pensament lacònic: ‘pe-sa-cé, pe-sa-cé!’.
Surto de la boca del metro com un papu que surt espitat després d’un esternut. I pam! Et trobes un ‘A mi m’agrada aquesta ciutat’, de l’encara alcalde. Sóc sobre el ciment, però el papu no fa companyia a la pancarta. Llengua viperina, la de Jordi Hereu. Encapçala l’alè pestilent que es passeja pel cap i casal des de fa trenta anys. ‘Socialisme és el que fan els socialistes’, afirmava un entremaliat Mitterrand; qui de jove, per cert, havia militat en moviments nacionalistes propers a Charles Maurras.
Ara que un acte lasciu ha immolat l’assalt socialista a l’Eliseu, observem que socialisme és, també, pagar 3.000$ per una suite mentre obligues a retallar les despeses dels països que has intervingut. Jordi Hereu no és Dominique Strauss-Khan, però no tenir ofici ni benefici comporta inventar-te la quotidianitat: la política és una professió, que, fins i tot, cansa; i per amanir-la, s’incentiven els luxes a porta tancada. Comences a qualsevol municipi menut del país, després al Consell Comarcal de torn, se’t deriva acte seguit a la Diputació de Barcelona o Girona… Bé, tot plegat, tota aquesta inèrcia engreixada per la tolerància impertèrrita de la ciutadania, ha generat personatges sense una trista vivor d’enginy: ‘Assegurem l’impuls’, diuen al meu poble. I diem-ho sense embuts: la casta dels intocables s’alimenta amb arguments ad hominem (no s’ataca l’argument, sinó qui el pronuncia).
El PSC pateix un equilibri precari -i voluntari. Al Senat voten amb la barretina posada; al Congrés, sense. Poc Sentiment Catalanista? Perjudicant Seriosament Catalunya? Per què Seguiu Confiant? Poc Sentit Comú? Percebo Serioses Contradiccions? Partit Sense Consciència? Per Seguir Cobrant? Pispant Sense Control? Poc Seny i Criteri? Per Sotmetre Catalunya? Partit Sense Collons? Passem Sincerament de Catalunya? Partit Sense Catalanisme? Perillosa Secta Castellana? Perduts Sense Control? Poltronaires Sense Cadira? No… I és que les dues ànimes són el mateix esperit: el PSOE. O, dit d’una altra manera, Perquè Senzillament Obeïm Espanya. Recordem Josep Pallach: ‘El que passa és que socialista del PSOE és molt difícil ser-ho quan s’és català’.
L’extinció dels socialistes comportarà que aflori, de nou, la dignitat de Catalunya. A propòsit, trobo a faltar una pancarta que digui: ‘Probablement el PSC no existeix. Deixa de preocupar-te i vota el PSOE cada 4 anys’. Vota Catalunya!
