Vot Útil Independentista (VUI)

Qui digui que les eleccions del 20-D no són importants, o és un sòmines o menteix. Per primera vegada des del 1978 el bipartidisme no serà l’eix predominant de la política espanyola. Qualsevol govern que es formi, sigui del color que sigui, estarà afeblit per l’aritmètica parlamentària. I la Història ens demostra que quan més dèbil ha estat el govern de l’estat més a prop hem estat els catalans de la llibertat.
La majoria d’independentistes ho saben i volen aprofitar aquest moment decisiu. Però els de la CUP no s’hi presenten i criden a l’abstenció perquè, segons diuen, no se senten interpel·lats i no veuen les Corts com “un marc d'oportunitat per a la consecució de la independència”. Una opció respectable però perfectament equivocada.
Als cupaires els agrada molt parlar de Països Catalans però no sembla que hagin llegit gaire Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. Admiradors del sistema chavista com són també haurien d’haver après que, per no haver volgut participar en les eleccions parlamentàries del 2005, l’oposició veneçolana es va quedar una legislatura sencera sense pràcticament cap diputat a l’Asamblea Nacional de Caracas i l’oficialisme els va passar per sobre durant deu anys.
L’actitud que han mantingut des del 27-S ens ha fet veure que aquesta formació té tics prepolítics i nihilistes veritablement preocupants. Emparant-se en una suposada coherència han convertit la investidura presidencial en mercadeig i sainet. Com va escriure Miquel de Palol, “la coherència és el refugi dels mediocres”. Mireu si són coherents que si bé la CUP demana l’abstenció, alguns dels seus capitostos recomanen el vot per En Comú Podem abans que per una opció sobiranista. Res d’això és gratuït. Els que volen enfonsar l’acord amb JxSí saben que un bon resultat de Podemos a Catalunya i un mal paper de les candidatures independentistes poden decantar l’assemblea del 27-D contra la investidura de Mas.
Així les coses, és millor centrar-nos en recolzar aquells que volen defensar el vot a les urnes i no llençar-lo a la paperera. En el camp sobiranista es presenten dues candidatures. Una és la coalició Democràcia i Llibertat, formada per un tripartit de forces benintencionades i voluntarioses que és la suma d’una organització en procés d’autoliquidació (Convergència), un partit fracassat (Reagrupament), i la darrera, un aplec de bona gent que encara ha de demostrar quin suport popular té (Demòcrates de Catalunya). Mal aconsellats, han optat per una campanya desafortunada, més propera a l’esquela que al cartell electoral, amb les cares de Francesc Homs i Artur Mas en format de retrat fúnebre. Una premonició del seu traspàs polític? Dit amb tota la simpatia que mereix una opció patriòtica: un còctel tan rebaixat que no l’adreçaria ni Javier de las Muelas.
I és que l’antiga CiU mai no va encertar gaire amb els seus caps de fila a la metròpoli. Recordem Duran i Lleida, més preocupat per fer de lobbista, viatjar per tot el món a càrrec de l’erari públic, atipar-se al Zalacaín i fer nones a la suite del Palace que per defensar els interessos de Catalunya a la Villa y Corte. O Pere Macias, qui serà eternament recordat per haver guanyat el Premio a la Pregunta del Millón, guardó atorgat per l’Asociación de Periodistas Parlamentarios, per la pregunta potser més estrambòtica de la història del parlamentarisme espanyol: “¿Conoce el Ministerio de Fomento las características de la colonia de las ratas que se comen los cables de señalización de ADIF en la estación de Sant Miquel de Fluvià?”
Tots els independentistes som conscients que si les forces independentistes no guanyen aquest 20-D de cara a l’exterior el gran resultat del 27-S quedarà en entredit. Per tant, toca anar a votar. Més que mai. I cal fer-ho per l’opció que inspiri més garanties d’èxit. Primer durant la Segona República i després durant l’actual règim borbònic, ERC sempre ha tingut una gran tradició de parlamentaris sòlids i ferms a Madrid, com per exemple Heribert Barrera, Joan Puigcercós, Joan Ridao o Alfred Bosch. Ara, capitanejats per Gabriel Rufián, Joan Tardà, Ester Capella i Teresa Jordà, poden esdevenir un grup imbatible que anirà al Congrés no a negociar res sinó solament a fer de punta de llança i culminar el procés. Igual que el jutge represaliat Santiago Vidal al Senat, seran la veu de l'independentisme valent i combatiu a les trinxeres més dures. Per tant, sense cap mena de dubte, ERC és la millor alternativa per defensar la nostra naixent República en les que possiblement seran les darreres eleccions espanyoles on els catalans votarem.
És hora doncs de fer un VUI, és a dir, un vot útil independentista. Cal recolzar aquells que davant l’immobilisme d’uns i la intransigència dels altres més mostres ha donat de generositat i patriotisme. Sobretot perquè, segons totes les enquestes, els republicans són els únics que tenen opcions reals de guanyar aquí a Ciudadanos i a Podemos. Una victòria que dirà a tot el món que som i exercirem de República. Catalans, a les urnes!