Voler remenar les cireres sense saber on es té la mà dreta

 
            Això és el que ens temíem. Esperàvem un miracle i aquest no ha arribat. Els càrrecs del PP estan ben alliçonats, la seva missió és seguir les consignes que els arriben de dalt i si han de mentir, menteixen sense que els caigui la cara de vergonya. Cada dia perden vots i pretenen saber com han de recuperar-los: exagerant la seva obra i mentint. Exagera la seva obra Aznar quan es presenta com el dirigent que va aconseguir el miracle a l’Estat espanyol i amaga que va ser un dels causants de la crisi de la qual no ens en podem sortir. Si tornàs a agafar el timó, faria més mal que set terratrèmols i 14 tsunamis junts. Ja no ens en sortiríem mai més. El president del Govern d’Extremadura anuncia per activa i per passiva que baixarà els imposts als extremenys, que serà la primera comunitat autònoma de l’Estat que ho farà i que això només ho fan les persones que governen com cal. Parla de beneficiar 430.000 persones. Sabeu que els suposarà la baixada d’impostos a cada una d’aquestes 430.000 persones? És molt senzill, no arriba ben bé a dos euros cada mes. Aquesta és la vertadera baixada d’impostos del PP. Encara que val més que sigui així i que no els pugin com han fet fins ara, però que diguin la veritat.
 
            La gestora immobiliària que ocupa el càrrec de consellera d’Educació no podia quedar enrere. N’havia de fer un altre com un cove. Havia d’amollar una altra mentida de la mida d’una muntanya himalaiana. Quina ha estat aquesta vegada? Que hi ha nins amb por de dir el que pensen a classe perquè no els suspenguin, és a dir, que se suposa que a les classes els nins no tenen llibertat d’expressió, perquè els mestres apliquen la repressió del suspens. Aquesta és una altra mentida molt grossa, senyora consellera. Això no passa a les escoles, ja que quan la màxima autoritat que representa l’educació a aquesta Comunitat anuncia això, vol dir que no es refereix a una anècdota, sinó que pertany a la categoria. No és la dèria que pugui tenir un sol nin, ja que n’hi ha que pensen que el mestre els tracta injustament, o que la mestra els té mania, o que els han suspès fent-los una injustícia. Quan això passa, si l’alumne ho conta a la seva família i aquesta va a l’escola, rep tota casta d’explicacions sobre el que realment ha passat. Anècdotes d’aquesta casta, a les institucions escolars sempre n’ocorren. Si alguna de les anècdotes no fos satisfactòriament explicada, es pot obrir un expedient i se sap quina és l’escola i quin és el mestre que ha actuat de manera inadequada. A cap conseller d’educació se li ocorreria dir que els mestres no poden veure els seus alumnes, o que els tenen mania.
 
            Aquesta és una qüestió molt greu i que necessita posar-hi solució immediatament. La comunitat escolar vol saber quin mestre o quins mestres a la segona dècada del segle XXI, limiten la llibertat d’expressió del seu alumnat. Si la consellera no ho sap, ha de retirar les paraules que ha dit i ha de demanar perdó als i a les ensenyants. D’aquesta manera demostrarà que comença a aprendre alguna cosa. Senyora consellera i senyor president del Govern, deixin de dir que només és una minoria la que està en contra de la seva política educativa. És una gran majoria de mestres, pares, mares i molts d’alumnes els que no estan disposats a seguir una política equivocada que augmentarà en progressió geomètrica el fracàs escolar. Per tant, la consellera s’ha de disculpar i després faria una bona cosa si reconegués que no serveix per dur endavant una conselleria de tanta responsabilitat com la d’educació i dimitís. La minoria i la majoria ho celebrarien.