Volen una regió petita, no volen un poble

                       Als espanyols de la nació espanyola “una, grande y libre” els dolen els triomfs dels catalans en qualsevol aspecte. Ja se n’han encarregat d’endur-se cap a Madrid totes les empreses que han pogut. Han intentat desmantellar i apoderar-se de la que va ser l’avançada industrial de l’Estat. El que no poden fer és eliminar tots els esportistes que destaquen, que sempre són la majoria. Són molts els esports ens els quals destaquen esportistes dels Països Catalans i això els sap molt de greu. No poden consentir que el Barça sigui el millor equip del món i per això intenten fer tot el que poden per desestabilitzar-lo. Tant els és dir que els èxits del Barça són gràcies a favors dels àrbitres com que la Federació els ajuda i no tenen vergonya ni emmudeixen quan el Barça venç el Madrid amb un contundent 5 a 0. Només perdonen els jugadors que han ajudat a fer campions del món la “roja”. També estan disposats a perdonar esportistes com en Rafel Nadal (Rafa), perquè manifesta esser del Madrid i trobar-se, quan és allà, com si fos a casa seva i perquè mai no se’n recorda de la seva llengua quan guanya un trofeu.
 
            No poden consentir que existeixi el poble català, ells volen una regioneta espanyola, que aporti gran part dels doblers que guanya a Espanya i que els catalans ja s’arreglaran, perquè estan aferrats a la pesseta o ara als cèntims d’euro. Un dels darrers greuges l’han comès persones, que teòricament no són analfabetes, com les que no han deixat que un entrenador de futbol contestàs en català les preguntes que li feien en aquesta llengua. El que no es pensaven és que aquesta persona no es deixaria sotmetre i actuaria dignament. Un altre l’han fet els tertulians d’aquesta cadena que manifesta que estan orgullosos de ser de dretes i que sense cap problema ataquen tots els que els diuen que són d’extrema dreta i que representen la caverna mediàtica. Aquests tertulians encapçalats pel presentador intentaven desprestigiar la pel·lícula Pa negre, parlant de “Pan negro”, dient que era una pel·lícula minoritària feta per a uns quants, d’un tema que ja estava tractat suficientment i que no mereixia els premis Goya que havia guanyat. No podien consentir que fos en català i subtitulada en castellà i intentaven demostrar que havia guanyat perquè el 30% de catalans que votaven s’havien posat d’acord i en canvi els madrilenys o els espanyols havien repartit el vot entre unes quantes pel·lícules (parlaven del catalanisme i del lobby gai com a claus del triomf). Aquest era el seu tema, però el més greu eren els catalans i les catalanes que hi havia a la tertúlia i que reien les gràcies que es feien contra els mèrits de la pel·lícula del mallorquí Agustí Villaronga.
 
            El fet de veure aquests catalans traïdors o renegats va ser quan vaig recordar unes paraules de Josep Armengou al seu llibre Justificació de Catalunya, quan parla que un dels camins negatius que ens poden ocórrer és la desaparició com a poble. Les he cercades i les vos transcric:
 
 “No es cap camí, però cal esmentar-lo perquè és possible. Hi ha prou bords a Catalunya per a resignar-se prostitutament a l’assimilació castellana i obrir a cada pas les portes a l’enemic, si una força activa catalana no neutralitza llur vilesa. Cal que tinguem ben present que la permanència de Catalunya com a poble no serà possible sense el nostre esforç.
           
Aquest camí que ens han imposat gent forastera, desconeguda, invasora, no el volem admetre. Primer tot abans de resignar-nos a l’inri infamant de región española. Si no podem esser un poble independent serem el càncer d’Espanya. Si no podem realitzar la gran missió de bastir la nostra Catalunya, realitzarem la no menys important d’ensorrar l’Espanya d’ells. Aquesta pseudo-Espanya, més, aquesta anti-Espanya perniciosa que ha impedit les grans possibilitats de tots els pobles hispànics. No es tracta pas de destruir una realitat, sinó un mite obturador de realitats. Al capdavall serà una tasca sanitària, que el món ens haurà d’agrair. No és la tasca ideal, però sí prou digna d’un poble rebel a qui la contrarietat persistent ha impedit de fer altra cosa.”
 
             El mossèn ja fa més de 50 anys que tenia molt clar quin era el camí que havíem de seguir, però es va equivocar quan va pensar que si no aconseguíem deixar d’esser regió espanyola ens havíem de convertir en el seu càncer. No va tenir en compte que durant més de mig segle, des que va publicar el llibre, seríem la mamella d’Espanya i això duu camí de continuar així durant molt de temps, perquè els bords, com deia ell, es multipliquen. Necessitam elevar potencialment els que volen seguir essent un poble diferent i diferenciat d’aquest en el qual hi viu massa gent que ens avorreix i que només desitja tenir-nos sotmesos i submisos.