Això és el que es desprèn d’una notícia apareguda a Dbalears online, la setmana passada, en què es parlava d’una empresa sense cap tipus d’experiència en matèria lingüística, que cercava un “filòlogo” per controlar com se salava o se “satava”, ja que parlaven de “satat”,a IB3. Aquesta notícia estava il·lustrada amb una imatge on apareixien paraules prohibides a IB3 i com s’havien de dir. I és a partir d’aquest nou codi que inventen alguns analfabets o per ordre d’algun d’aquests illetrats, que he escrit el títol d’aquest article. Això ho intentaré demostrar, sense ser filòleg, des del punt de vista d’una persona normal i a la qual li han negat una formació adequada i verídica en el moment que li corresponia. Per tant, serà el punt de vista d’una persona, que d’adulta ha intentat fugir de l’analfabetisme, precisament en la seva llengua, la llengua catalana.
Prohibeixen dir “part forana” i ho volen corregir dient “fora vila”. Per començar he d’explicar que el concepte, que he après amb l’experiència, és que a Mallorca existeix Palma, que és la capital i la “part forana” que forma la resta de l’illa. També hem après que a qualsevol poble, el conjunt de cases que el formen se li diu “vila” i tot el camp que pertany a aquest poble, se li diu “foravila”, perquè està fora de la vila. Anem a veure què diuen els filòlegs, i per fer això consultarem els més importants que hem tangut a les Illes Balears, mossèn Antoni Maria Alcover i el doctor Francesc de Borja Moll. Què diuen al Diccionari català-valencià-balear sobre aquestes paraules? Que “forà”, “forana” significa situat fora de la ciutat; habitador del camp o de poblacions rurals (mall., men.). I la part forana o les parts foranes: la ruralia, la terra situada fora de població. No gosà entrar en Çaragoça, ans per la part forana passà, Pere IV, Cròn. 70. Lo insult e altres inobediències per los hòmens de les villes e parròquies de les parts foranes fets e attemptats, doc. a. 1451 (BSAL, ix, 168). La primera cita pertany a la Crònica del Rey d’Aragó En Pere IV lo Ceremoniós, i escrit per En Bernat Descoll, publicat el 1540, jo havia après que era Desclot. La segona cita és del V Bolletí de la Societat Arqueològica Luliana, que començà a publicar-se el 1885. Fora vila: Al camp, fora del nucli urbà (mall.). I de foravila diu fora de la vila; al camp (Mall.). De cap manera no es pot confondre, si no és per analfabetisme o mala fe la “part forana” amb “foravila”.
Prohibeixen la paraula “desenvolupar” i la volen corregir dient “desenrotllar”. Segons l’experiència, “desenvolupar” és créixer i formar-se les persones o créixer econòmicament els territoris. ”Desenrotllar” és desfer, desembolicar un rotllo, un cabdell. Segons el diccionari citat, “desenrotllar” significa desenvolupar en tots els seus significats. I la seva etimologia del castellà desarrollar. La forma desenrotllar és efecte d'una adaptació al català rotlle i constitueix un castellanisme més dissimulat que la forma desarrollar.I “desenvolupar”, modernament significa desplegar, desenrotllar (en tots els significats del cast. desarrollar). En aquest sentit és un cultisme, introduït dins el català literari del segle XX. Etimològicament és una paraula composta del prefix privatiu des– i del verb arcaic envolupar.Per explicar la paraula desenrotllar, ho feim dient que és desenvolupar. Queda clar, que es poden usar les dues formes, encara que “desenrotllar” és un castellanisme i que en un registre estàndard o culte és preferible usar “desenvolupar”.
El darrer cas que tractaré per no allargar massa l’article és el següent: prohibeixen la paraula “meitat” i la volen corregir dient “mitat”. La meva experiència llunyana i sense formació em va ensenyar a dir “mitat”, però l’experiència propera i d’autoformació m’ha demostrat que la forma correcta era “meitat”. Anem a veure què ens diuen els filòlegs esmentats al seu diccionari: Si cercam “mitat” no hi trobam cap explicació, sinó que ens envia a la paraula “meitat”, ja que “mitat” no existeix. Només existeix perquè és un castellanisme. I a “meitat” podem llegir: Cadascuna de les dues parts iguals en què és dividit un tot; cast. mitad. No dix mica ab la meitad del cor, mas ab tot lo cor, Hom. Org. 4 vo. Tot lo bestiar et la meitad de la laurazon, doc. a. 1237 (Rev. Biblgr. Cat., iv, 7). Volia fer la meytat del monestir a sa messió, Llull Blanq. 80. Com parla papissot, només l'he entès de la meytat, Vilanova Obres, xi, 146. La primera cita pertany al 4t volum de les Homilies d’ Organyà; la segona cita, al IV volum de la Revista de Bibliografia Catalana; la tercera cita, a la pàgina 80 del Llibre de Blanquerna, de Ramon Llull; i la darrera cita, al tom XI, pàgina 146 de les Obres completes d’Emili Vilanova.
I així continuen amb una llarga llista de paraules prohibides, que són ben correctes. Queda clar, que el que es pretén és mantenir la gent en l’analfabetisme a través d’IB3 o fer desaparèixer la llengua catalana, castellanitzant-la, com fan a València i a Galícia, els de la mateixa ideologia, del mateix partit..
