Quan el TSJC va instar el Govern de la Generalitat del Principat de Catalunya a fer del castellà també llengua vehicular de l’escola, cosa que suposava acabar amb el model educatiu existent de començar l’ensenyament per immersió lingüística, model que no s’ha duit a terme en molts de centres, i davant les declaracions de membres del seu Govern i de diferents dirigents de partits polítics que deien que no llevarien el sistema d’immersió lingüística, el conseller d’Educació Rafael Bosch, en representació del Govern de les Illes, es va afanyar a sortir als mitjans per dir que ells sí que farien cas a aquella resolutòria i eliminarien el decret de mínims, aprovat per un govern del seu partit, i en farien un de nou que acabaria amb la immersió lingüística existent (s’ha de dir que sempre ha estat escassa). Va aprofitar l’escletxa d’aquesta sentència per poder dur a terme la seva política lingüística anorreadora de la llengua catalana, la seva política de bilingüisme discriminatori i de potenciació dels monolingües que parlen l’espanyol, és a dir, afavorir tot el que ens dugui cap al camí d’aconseguir un Estat espanyol monolingüe, un estat on no hi càpiga cap cultura, cap tradició, cap llengua, cap bandera, ni cap senyal identitari, que no sigui purament de signe espanyol i centralista.
En canvi, quan el poder legislatiu, el Congrés de Diputats, va votar el suport a la immersió lingüística, no va sortir cap membre del Govern ni del partit, a dir que acatarien la votació del màxim òrgan de representació de la voluntat popular. Ells només volien saber que hi havien votat en contra. Quan al Parlament Balear es demanà al president del Govern de les Illes Balears que digués una sola mesura adoptada per a reduir la crisi econòmica existent, després d’haver-se vanat en la propaganda electoral de tantes que en prendrien per a eliminar l’atur i solucionar els problemes existents, el Sr. Bauzá no va saber què respondre i va acabar fent-ho el vicepresident, que realment no sabia què dir perquè no han fet res més que desfer la calça que hi havia feta, especialment contra el català.
Han decidit fer totes les passes que siguin necessàries perquè la llengua catalana no pugui convertir-se en la llengua normal en el territori d’on és pròpia, i per això no dubten a actuar fregant la il·legalitat de les lleis existents, de l’Estatut i de la mateixa Constitució. I fins i tot, quan el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears desestima el recurs presentat per USO contra certs articles d’un decret aprovat el 17 d’octubre de 2008, en el qual s’exigia el català per a l’accés a la funció pública, quan aquest tribunal superior nostre avala que el català sigui requisit i que anul·lar aquest supòsit aniria contra gran part de les lleis existents que en parlen, ells han aprovat en el Parlament Balear que el català deixi de ser requisit i es converteixi en mèrit tan sols, una manera més d’apunyalar la llengua. Tornen a callar com a morts davant aquestes disposicions legals, quan abans fins i tot s’havien atrevit a fer recomanacions al Govern de Principat i a la Generalitat. No estan avergonyits, aquests parlamentaris de tots els pobles de les Illes Balears de votar en contra de la llengua pròpia d’aquest territori, fet que ha avalat una vegada més el TSJIB. És una vertadera vergonya i una pura hipocresia anteposar els interessos personals i de partit a satisfer el deute de reparar el mal que s’ha fet al més gran senyal d’identitat que tenim, la llengua catalana i n’hi volen seguir fent, fins a exterminar-la.
