VOLEM VOTAR

Amb l'impuls inestimable de la casta extractiva madrilenya que controla els ressorts dels poders polítics, econòmics i mediàtics d'Espanya, cada cop més gent s'ha anat afegint a l'opinió favorable al canvi. Els uns sortint de la indiferència o el conformisme de l'status autonòmic per passar al de la necessitat peremptòria que sigui democràticament la societat catalana la que determini el seu futur, pujant al tercer esglaó (segons enquestes més del 80%). Molts d'altres, que han avançat fins al quart esglaó i demanen poder votar per votar que sí a la independència (més del 50% segons les enquestes).

D'aquí a tres dies es manifestaran els qui han arribat al quart esglaó. I alguns del tercer que creuen que fins i tot pensant que l'ideal seria una solució federal o confederal, aquesta no arribarà a través d'Espanya sense un repte imminent de secessió. La diferència que hi ha entre els més del 50% i els més del 80% no es pot menystenir. I qualsevol precipitació o sectarisme dels qui han arribat al quart esglaó vers els qui estan arribant o tot just paint el seu aterratge al tercer esglaó poden ser fatídics per al procés democràtic. Per això, alguns membres de les cúpules dels partits que saben que majoritàriament les seves bases ja han saltat al quart esglaó, hi són contràries, maniobraran intentant despistar una part de la ciutadania sobre la suposada manca de sensibilitat social de la Via Catalana o la renúncia d'aquesta a l'exercici democràtic del referèndum.

Els principals aliats d'aquestes cúpules retardatàries són aquells que prometen un camí ràpid a la independència amb una simple declaració unilateral parlamentària. Escoltant amb molt d'interès la conferència que el portaveu de l'SNP va fer a Prada amb motiu de l'UCE, a Escòcia ho tenen clar. Tenint una majoria sobrada al Parlament escocès, vostès farien una proclamació parlamentària d'independència, li demanaren? Mai, va respondre. Un canvi d'status polític, perquè tingui legitimitat interna i internacional, ha de sortir d'una pregunta nítida que han de contestar els electors. Un referèndum és una condició sine qua non per a la llibertat, i una declaració d'un Parlament regional sempre serà vista com una confrontació entre polítics. Cal que la confrontació sigui entre Estat i poble democràtic.

Opino el mateix. Llavors, com que Espanya no és la Gran Bretanya i la resposta previsiblement serà “no”, el tema central del pròxim curs polític és garantir que la ciutadania voti, amb diversos plans de recanvi, des de la legalitat catalana, a l'acció municipal o a la convocatòria alegal i civil. Aquesta és la tasca prioritària, del govern i del moviment sobiranista i autodeterminista sincer en aquesta etapa. No deixar-se endur per precipitacions suïcides. I que es visualitzi l'Estat impedint les urnes fins que no ho pugui impedir.

En aquest mateix període s'ha de redoblar la pressió als unionistes camuflats d'autodeterministes sota legalitat espanyola perquè presentin al Congrés dels Diputats un projecte de referèndum per decidir si Catalunya ha de ser independent on voti tot l'Estat. La idea la donà Muriel Casals i a mi no em sembla malament. Els que parlen de referèndum legal, des de Duran fins a Navarro passant per algú d'ICV, no tindran la valentia ni els suports entre els seus amics de Madrid per a aquesta opció, que seria la mínima que se'ls podria exigir. Mentrestant, l'Onze de Setembre, tots els que volem votar, a la Via Catalana!.