El passat 10 d’octubre es van produir dos fets; es varen generar dues notícies que podríem dir que són la cara i la creu dels temps històrics, molt accelerats, en que vivim actualment. La cara va ser la conferència, sobre el proper referèndum a Catalunya, del President Puigdemont, amb la presència del conseller Romeva, diferents diputats al Congrés i senadors, d’ERC, PDCE En Comú Podem, PNB, Compromís i d’atres, de diversos periodistes catalans, l’Estat i de premsa i mitjans internacionals, així mateix amb la presència–això considero que és el més important- de 9 ambaixadors a Madrid (entre ells els representants diplomàtics de l’Estat francès, Alemanya i el Regne Unit); per contra la presència, la representació del govern espanyol, el PP i el PSOE va ser residual . La creu, la noticia, al meu entendre negativa, va ser , el mateix dia, un acte a Barcelona a càrrec de Julio Villatorta -exdirigent unionista i assimilacionista, que havia militat al PSC, Ciudadanos i UPD- en què, amb un to molt agre, va asseverar, d’una forma molt dogmàtica i agressiva, de restaurar ( tot retornant en el túnel del temps a l’any 1976) a Catalunya la federación catalana del PSOE.
Aquests dos actes, en un mateix dia representen les grans contradiccions del moment actual de la postmodernitat. Ara bé, mentre el govern català, els partits sobiranistes i la gran majoria de la societat civil volen, d’una forma exquisidament pacífica i democràtica, volen tirar endavant amb dignitat -construir un país millor, de qualitat humana, tot blindant la cohesió social i amb la mirada cap a Europa- el sector unionista i assimilacionista vol retornar enrere, per tal de recentralitzar un Estat, que no funciona de cap de les maneres, entre altres motius perquè ara ja és molt centralista, la democràcia ha esdevingut de molt baixa qualitat i la qüestió social (l’estat del benestar) es troba sota mínims històrics.
