A principis de setmana coneixíem la voluntat del President Mas de posar un límit als sous dels responsables de la cosa pública, en un moviment moralitzador del que veurem nous episodis que, si no venen des de dalt, seran impulsats des de baix. Aquest cap de setmana passat mateix, Suïssa ha aprovat en referèndum d’iniciativa popular que els accionistes de les companyies cotitzades puguin forçar una votació i vetar les retribucions que s'assignin a sí mateixos els directius de l'empresa. Els accionistes tindran veu en les retribucions convencionals, però també en els bonus de benvinguda i de final de relació que habitualment reben els alts directius. Si els dirigents empresarials incompleixen els límits imposats per la junta general d'accionistes de la seva empresa, poden ser condemnats fins a tres anys de presó. Tant el govern suís com les patronals s'oposaven a la iniciativa. I van perdre. També són recents, tant la decisió de l’Audiència d’empresonar els culpables de finançament irregular d’Unió, com la imputació d’alts càrrecs de Caixa Penedès per delicte de conspiració contra béns societaris en apujar-se sous i indemnitzacions poc abans d’abandonar un vaixell que ells mateixos havien enfonsat.
En aquest context d’actualitat m’agradaria situar dos fets estructurals que hi cavalquen. El primer és que l'OIT situa Espanya entre els estats amb més desigualtats de l'OCDE. Els estats nòrdics estan un cop més entre els més igualitaris. A Finlàndia els salaris del 10% de la població amb sous més alts multipliquen per 2,3 els del 10% de sous més baixos. A Suècia i Dinamarca, la relació és de 2,7. Els poderosos estats centrals del benestar, França i Alemanya, de 2,9 i 3,3; i Espanya, liderant els estats continentals, la relació és de 4,1.
I encara es queden fora dels comptes els alts sous de la banca i les grans firmes de l'IBEX, i els ingressos dels aturats. Llavors la xifra seria escandalosa. Només som superats pels estats anglosaxons ultraliberals, EUA, Gran Bretanya, i Nova Zelanda. Però a favor seu hi ha que, com a mínim, en aquests llocs el crear empreses té suport social i públic.
Però atenció, quan es mira amb lupa la mitjana espanyola, en realitat a Catalunya i territoris industrials la piràmide és molt més plana que a Madrid i els territoris subsidiats, per sobre la mitjana. Espanya té una economia on el gran capitalisme ha crescut sota les faldilles de l’Estat i dos terceres parts del territori són subsidiats per Europa i Catalunya per mantenir la desigualtat salarial i social. El missatge que s’envia al món és que els vividors cobren més que els emprenedors i treballadors.
L’altre fet estructural és que malgrat que la piràmide social i salarial sigui tant poc eficient, la revolució científico-tecnològica global pot portar – i esperem que porti- a molts dels grans dinosaures econòmics i polítics cap a l’extinció. En un article recent al SmartPlanet Daily s’analitzava com, fins i tot, les empreses més innovadores i tecnològicament avançades no poden mantenir-se al dia amb el ritme de canvi. I molts d’aquests canvis són disruptius – veritables innovacions creatives- no simples millores i evolucions de productes o serveis existents.
Larry Downes i Paul F. Nunes, escrivint a Harvard Business Review, suggereixen que el ritme de disrupcions s’està accelerant. I alguns dels canvis són promoguts a èxit internacional pels usuaris en qüestió de setmanes. Downes i Nunes anomenen a aquesta nova generació d’emprenedors- inventors: “big-bang disruptors”. Gent que no té por al risc i a l’experimentació, aliats amb els usuaris innovadors que sovint participen en el desenvolupament de productes; sense la pesadesa de les empreses tradicionals que tenen cicles llargs en la implementació de novetats; compartint una estratègia indisciplinada. Per tot això, les empreses grans, amb grans sous pels seus conservadors alts directius, que no vulguin acabar al cementiri dels dinosaures, hauran d’adaptar-se als nous temps.
Conclusió o “moraleja”. En els temps de la globalitat, de la societat 2.0, de la creixent força del consumidor que encara no ha acabat de descobrir, ¿algú creu que es podrà continuar mantenint piràmides salarials tant enormes, primant econòmicament les posicions de poder econòmic i polític per sobre del valor afegit en creació, producte o servei?
¿Algú creu que una democràcia de qualitat, l’única que pot coexistir amb una economia del coneixement eficient, tolerarà que els vividors cobrin molt més que els treballadors i que les persones creatives i disruptores?
Que continuaran al capdamunt de forma desorbitada aquells que viuen molts cops a costa dels altres; i al capdavall aquells que aporten quelcom als altres? Digueu-me utòpic, però veig senyals de canvi a la vella Europa. I només per la força i la limitació de la democràcia, que és el camí emprès pel PP en tants àmbits, podran aturar, temporalment, aquest moviment de fons.
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2013/03/vividors_o_disruptors_39924.php
