D’ençà que hem tornat a Catalunya que no tenim cotxe. Val a dir que tenim dos nens petits i que vivim a la zona de Vallvidrera, a Collserola. Al començament em pensava que seria impossible, però amb el pas dels mesos veig clar que no tenir cotxe no ha de ser, necessàriament, cap drama. Caminem més, i la planificació del nostre temps esdevé més important. I estalviem més, també. Comprem no tant a la babalà, ja que haver de carregar gaire pes des del centre de la ciutat fins a gairebé dalt de tot de Collserola no és una tasca gaire agradable, i t’ho acabes pensant dues vegades abans de ficar aquell paquet al carro. Evidentment, per a compres més serioses, sempre hi ha l’opció del servei a domicili dels supermercats.
A banda del transport públic tradicional, també fem ús del servei de bicicleta compartida barceloní, Bicing, i del seu equivalent motoritzat, Avancar, per a aquelles necessitats puntuals que no es ressolen pas a peu o amb metro.
Coincideixo amb els qui diuen que el Bicing no funciona tan bé com caldria, que hi ha problemes significatius de gestió i manteniment de les bicicletes, però alhora també crec que és un servei impagable. Recomanaria als gestors del servei que, entre d’altres millores, publiquessin mapes de butxaca gratuïts de tots els punts de la xarxa, així com també (ja que forma part del sistema de transport de la ciutat) incloure la localització de les estacions Bicing als mapes d’informació de transport i serveis de les estacions de metro i tren i parades de bus.
El servei de cotxe compartit és una bona idea. Com a suggeriment personal, caldria que fos possible agafar un cotxe en una pàrquing determinat i deixar-lo una hora més tard, posem per cas, en un de diferent. També caldria que estigués una mica més subvencionat, per a que més gent s’animés a fer el pas i mirés de viure sense cotxe o bé, per als menys agosarats, amb només un cotxe. Però és clar que això potser topa amb els interessos de les grans multinacionals automobilístiques i les ajudes milionàries que reben per continuar produint un mitjà de transport cada vegada més i més ancorat al segle vint. Calen polítiques més ambicioses de transport públic, i no només a Barcelona sinó també a la resta del país. Cal acabar d’una vegada per sempre amb el greuge comparatiu que suposa viure a comarques comparat amb el fet de viure a Barcelona.
Viure sense cotxe no només és possible si no que cada cop serà més necessari en un futur no gaire llunyà. La solució a les retencions de trànsit no és fer més carreteres sinó la responsabilitat individual del ciutadà amb el suport decidit de les administracions. Barcelona ja és una de les capitals europees amb menor nombre de automòbils per càpita, n’hi ha 61 per cada 1.000 habitants, molt lluny de la mitjana comunitària, que se situa en 411 turismes (font: Urban, Eurostat). Hi ha un milió de vehicles motoritzats a la nostra ciutat, però cada cop hi ha més motocicletes i motos en lloc de cotxes. El 63 per cent són cotxes, un percentatge que s’ha estancat i està en lleuger descens des del 2000. Només un de cada tres habitants de Barcelona va a la feina amb cotxe, mentre que en el conjunt de la UE en són gairebé el doble, el 58 per cent. Però aquestes dades només tenen en compte l’àrea estricta de la ciutat de Barcelona, i no pas el conjunt de l’àrea metropolitana on potser la fotografia seria diferent. Ja ho deia aquell, que hi ha tres classes de mentides, i l’estadística és una d’elles!
Queda clar doncs que encara hi resta moltíssim per fer. La situació insostenible actual de col·lapse viari i contaminació atmosfèrica i, fins i tot, el creixent problema associat de salut pública d’una població cada vegada més sedentària i obsessionada en guanyar cada vegada més temps (temps per a què?), fa que haguem d’actuar ja.
Viure sense cotxe és possible a Barcelona i a altres zones de Catalunya, sigues valent i atreveix-te a fer-hi el pas. Hem de tornar a reconquerir els carrers de les nostres viles i ciutats, per nosaltres i pels nostres fills.
Per a saber-ne més:
