Podeu estar-ne segurs que això de la independència de Catalunya trastoca de veritat els éssers humans d’aquest tros de terra , coincidència o no, però en només dos dies després de l’exitosa consulta al Cap i Casal, fixeu-vos si n’han passat de coses.
– En Duran i Lleida, el paio que s’ha guanyat l’enemistat dels demòcrates catalanistes, en una reacció airada i sorprenent, li escapsa en un tres i no res la dignitat a la vicepresidenta Ortega descobrint-li el seu sentit del vot. No havia vist mai una cosa semblant enlloc del món i menys venint de càrrecs públics importants, no sé si us n’adoneu de la gravetat de la cosa, però per si algú encara no ho sabia, el vot a més de ser universal és secret. La Joana deu estar encantada…
– El millor de tot però, és que de cop i volta surt la mare de tots els catalans, la gran Marta Ferrussola, i engalta que es juga la mà dreta que la vicepresidenta ha votat que sí. Sincerament, ens hem begut l’enteniment o què? Podeu deixar en pau a la pobra Joana Ortega, que estem parlant d’una persona humana major d’edat i que ni més ni menys és la segona institució més important del país?!
– Mentrestant, el Govern, amb un merder de ca l’ample per les retallades a la Sanitat, es gasta 50.000€ per fabricar les Creus de St. Jordi, el guardó més desprestigiat del país, i que aquest cop anirà a parar també al gran patriota espanyol Duran i Lleida. Ole!
– També hem vist com el nouvingut independentista Jordi Pujol, reptava al President Mas a que fes un referèndum vinculant pel concert econòmic en aquesta legislatura. Va fort l’home, li faran cas però? O tot això és un joc d’equilibris dels líders de CiU per rifar-se el personal?
– A l’altra banda del pont, al front eixelebrat, també els astres s’han conjurat per fer-los bullir la sang i ha passat allò que sempre passa en aquest sector de l’independentisme. Cops de colze i empentes per a veure qui la fa més grossa i sortir a la foto aprofitant la feina feta de BCN Decideix. No ha passat ni una setmana que per un cantó uns ens munten una altra ILP per la independència -renoi! que pesats que sou, sabeu que no servirà de res i crearà més frustració-; Uns altres et munten una mena d’Assamblea de Catalunya transversal -no tenim l’Òmnium per confluir-hi tots?! Viiiinga més capelletes!-; I els millors de tots, l’acampada kumbaià davant del Parlament acaba amb una trista imatge i la seriositat de l’independentisme sota terra després d’un diumenge de consulta gloriós.
El més curiós de tot és que en aquests llocs sempre, sempre, sempre hi ha les mateixes cares, les cares que d’un temps ençà han protagonitzat els xous més esperpèntics i les divisions infinites del nostre moviment. Però escolteu, ja no ens hi hem de capficar, cadascú que faci el que bonament pugui -alguns no tenen remei i s’avorririen a casa sinó-, que a l’hora de la veritat qui hagi de fer el cop de timó definitiu ja el farà. Mentrestant, visca la Pepa!
