Estic content que els nostres bàrbars hagin demostrat un xic d’intel•ligència i hagin canviat l’itinerari de la manifestació evitant l’enfrontament amb la nostra policia. Una altra tangana m’hauria fet molta pena. Potser és demanar massa però seria bo que tot aquest merder servís d’alguna cosa. Que servís perquè els mossos refinessin els seus mètodes. Que servís perquè el conseller Saura perdi, d’una vegada, el poc crèdit que li quedava. Que servís perquè els estudiants que volien anar a classe i no han pogut entenguin que l’ordre no es defensa sol i que la millor manera de garantir-lo és votant i participant en els òrgans de govern de la universitat. Que servís, també, perquè els nostres bàrbars deixin de jugar a la Revolució francesa i de fer-se les víctimes, i busquin formes més efectives de defensar les seves idees. És molt lloable comprometre’s i voler millorar les coses. Però no es pot demanar que tot sigui perfecte. Hi ha un moment cal saber anar al gra i espavilar-se. Perquè, al final, els qui fan avançar el món mai no són els impacients que criden, sinó els tenaços que treballen. O sigui que, si em permeten, visca els nostres bàrbars, visca la nostra policia, i visca Catalunya.
Col·laboració a RAC1
