Joaquín Baldomero Fernández-Espartero Álvarez de Toro, Príncipe de Vergara, Duque de la Victoria, Duque de Morella, Conde de Luchana y Vizconde de Banderas, general i regent d’Espanya deia: “hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya”. Poques cites s’ajusten tan i tan al que estem vivint aquests dies. Les bombes, aquest cop, tenen nom de jutgessa, fiscals i forma de porra policial. La victoria de la década de la post-veritat que estem vivint és, entre d’altres coses, haver canviat bombes per portades de diari, fiscalies, jutgesses i cops de porra maquillat tot per el precepte legal de dubtosa aplicació del 155. En aquest cas la batalla, a més de ser als carrers, serà a les urnes el dia 21 de desembre.
Una eleccions sempre plantegen un repte, una oportunitat. Posi qui posi les urnes tan si les considerem legítimes com si no cal mirar-s’ho sempre com un terreny de joc sempre propici pels que el saben jugar fins i tot si el contrari ens fa jugar amb les seves normes. Assumit que, per la major part de l’independentisme no presentar-s’hi seria desaprofitar-ho i posar-li fàcil al rival (més quan aquest ho donava per guanyat abans de sortir al camp) cal pensar quina és la nostra capacitat de fer-hi front.
La dicotomia entre els que avalen la repressió i l’aplicació dels ressorts a disposició del Rei i aquells que creuen en la voluntat popular com la força per canviar-ho tot està més que servida. Alguns sempre hem dit que la independència de Catalunya no anava de banderes sinó de valors, drets i deures. La vigència d’aquest missatge, després de tot el que ha passat, s’ha rebel·lat més potent que mai.
El nou plebiscit del 21D serà, ara sí, observat pel món. Cal que busquem la millor fórmula per fer-hi front i potser no cal fer-ne un espectacle públic d’aquesta recerca. Cal que partits i líders del sobiranisme ho consensuïn sense pressions deshonestes ni xantatges ni interessos personalistes, amb generositat i altura de mires. Altrament, el contrari, no fa res més que no sigui desgastar-nos i, diria, que no estem per perdre cap força.
La meva opció és la d’un paraigua de llistes electorals que aglutinin demòcrates compromesos amb els drets humans i la llibertat i que no pretenguin buidar de contingut el llenguatge sinó que es comprometin personalment (com ho han fet els líders empresonats) a omplir-ho amb fets. Desobediència, si cal. El poble ho te clar i els seguirà, ho està desitjant.
El paraigua de llistes, tal i com diu el Jordi Graupera, és la fórmula que permet representar tothom i cadascú amb el seu accent i a sobre forçar que el debat sigui públic, sempre evitant desconfiances i la manca de transparència que tanta controvèrsia ha comportat els últims mesos. La transversalitat és enriquidora però la unitat “dogmàtica” no necessàriament ho és. Malgrat això, si els líders del front ampli per la república i la democràcia consideren que l’entesa és tal que permet aglutinar-nos tots en una mateixa llista (UNA VOL DIR UNA) no crec que sigui responsable ni prudent tancar-se a, com a mínim, estudiar-ho. La dificultat és majúscula i potser no cal encaparrar-s’hi massa sinó que el cal és anar per feina.
Si perdem un minut en debats estèrils el rival no farà res més que créixer i enfortir-se. No renunciem a res. No sobra ningú. Fem-ho tot. Fem-ho amb i per tothom.
