Violència i desnonaments

He de dir, d’entrada, que en un pla merament teòric estic en contra de la violència. Bàsicament, però no únicament, perquè la violència s’exerceix des del fort cap al feble: el marit damunt la dona, la mare  sobre el fill, els bancs envers els ciutadans o l’Estat espanyol contra Catalunya, poso per cas.
En aquests darrers dies assistim a un increment del fenomen conegut com a escrache. No entraré en els motius que el van fer néixer a l’Argentina, donaria per molt. Però en el cas català i espanyol es tracta de  promoure accions col·lectives als llocs on es troben diputats, habitualment del partit del Govern (PP) per fer-los arribar les seves reclamacions col·locant-los en situacions incòmodes als espais públics on es trobin, davant els veïns o la seva pròpia família. En cap cas, repeteixo, en cap cas  amb l’ús de la violència física. Qui protagonitza aquesta forma de protesta als darrers temps han estat els afectats per les hipoteques i els desnonaments, els quals, recordem-ho,  van fer entrar al Congrés dels diputats una Iniciativa Legislativa Popular ( amb milió i mig de signatures) que contemplava, com element estrella, la dació per liquidar el deute en els casos que  els hipotecats no poguessin fer front al pagament de les quotes amb les entitats bancàries. També convé recordar, perquè no és sobrer, que al matí del dia que s’havia d’admetre o no la ILP, el PP havia anunciat que votaria en contra, mentre sí acceptava una altra que declarava les curses de braus bé d’interès cultural, i el canvi d’opinió va venir en bona part  marcat pel suïcidi de dues persones a les Illes.
En el tràmit, el PP ha arraconat la dació en pagament i tot fa pensar que finalment votarà en contra.
Ara se’ns diu que  l’escrache és una violència que vol condicionar el vot dels diputats. De fet, fins s’han donat ordres per  reprimir-los des del Ministeri de l’Interior, i ordre semblant ha donat la Fiscalia General de l’Estat.
Ara bé. Aquesta violència només s’analitza de forma unidireccional. Res no es diu de les trucades i els assetjaments a que són sotmesos els afectats per les hipoteques, sols a les seves llars. Res no es diu de la violència de perdre la cas i alhora arrossegar un deute que mai no podran liquidar. Res no es diu dels suïcidis o, en el millors dels casos, les malalties psíquiques originades. Res no es diu de la desigualtat de condicions en signar els contractes que els lligaven a quelcom que no arribaven a entendre del tot. Res no es diu de la perversió congènita d’un sistema que fa pagar al feble el pecat del gran.
I quan es parla de condicionar el vot dels diputats, al partit del Govern i a apologetes afins els hi  sembla molt greu l’escrache, però no les trucades dels lobbys als diputats, els invitacions a” seminaris”, les visites als despatxos del parlament, les “atencions” que reben, les consignes que han de seguir si o si.
La violència existeix. Els febles només tenim com a força el nombre, el soroll i ser incòmodes. Si se’ns nega això, quin camí ens deixen?