Diuen que parlant la gent s’entén, i jo hi estic totalment d’acord perquè és amenaçant, normalment amb la paraula, que la gent s’entén. I encara més: parlar, l’ús de la paraula serveix també per enganyar, per enganyar-se, per confondre i per confondre’s. Ah, i la parla és el mitjà imprescindible per a la hipocresia. No hi ha hipocresia sense paraula. És així com parlant la gent s’entén. Ho diu la quotidianitat i ho diu la història. Per això Espanya no para de parlar que vol diàleg amb Catalunya, i el govern català cau gustosament en la trampa i també parla de la seva disposició al diàleg. Lamentable. En fi. Sobre aquesta qüestió del fracàs del llenguatge, fa un parell d’anys El Punt-Avui va tenir l’ocurrència de publicar-me un assaig: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/402570-llenguatge-en-politica-i-desafeccio.html
No he cregut mai en el diàleg per la mateixa raó que no crec en Déu. No crec en el diàleg perquè no sóc un home de fe i no puc creure en allò que no he vist mai a la vida que es produeixi i, tret de la cosa científica, no crec ni entenc allò que no veig. Només entenc els diàlegs de Plató, i per alguna cosa són pur i lloable artifici de l’ideal humà. El diàleg entre els homes no existeix, i no s’ha de confondre amb la masturbació compartida entre dos individus o parts que comparteixen posicions afins.
Diàleg és en realitat l’eufemisme de claudicació de l’altre. Diàleg és eufemisme cínic de violència per part del poder. Parlar de diàleg, doncs, és de fet negar l’existència del diàleg. Parlar de diàleg és ser com a mínim hipòcrita, perquè qui en parla acostuma a ser cínic. Diàleg significa en realitat tu calla, escolta i obeeix, que m’estàs inflant ja massa els collons. Diàleg significa sempre, sempre, que qui el demana, qui se n’omple la boca, no té cap interès ni mig a establir el diàleg, és a dir a escoltar l’interlocutor, el subjecte fonamental perquè existeixi tal diàleg. El diàleg consisteix sempre en un monòleg perpetrat pel sord que proposa el diàleg. L’únic que pretén l’amant del diàleg és que l’interlocutor s’avingui als seus desitjos, i en el cas que ens ocupa entre Espanya i Catalunya, que els catalans deixin d’emprenyar, siguin bons minyons i tornin a la cleda, a la presó espanyola. No, no crec en el diàleg. Crec en la violència, i que hi cregui no significa que m’agradi. I si hi crec és perquè la meva experiència vital i la història en general em diu contínuament que la violència en qualsevol de les seves versions és l’únic llenguatge que entén el bitxo humà, i per tant l’únic llenguatge existent, que practica i, doncs, que domina. Per això hi crec: perquè existeix, l’observo, el pateixo i el patim. La resta és tocar la guitarra.
Per què Espanya, una nació que basa la seva raó de ser en la imposició, en el monòleg autoritari, en la violència, parla justament de diàleg? Per tres raons: la primera, i genèrica, és que els homes acostumen a fer ostentació de les seves mancances a causa del seu complex d’inferioritat o bé de culpa. Els homes, doncs, menteixen per necessitat, perquè coneixen la impossibilitat de canviar la seva pròpia naturalesa. La segona és que a Espanya li convé distreure de l’enemic català amb la vella tàctica de girar la truita, fins al punt que procuren que l’enemic caigui en la trampa de justificar-se d’allò que s’hauria de justificar l’acusador espanyol. És a dir: l’ham que CiU mossega davant la insistència al diàleg del president dels espanyols Rajoy. La tercera raó és igualment perversa. El govern espanyol parla de diàleg perquè aquesta paraula és indiscutible, té bona premsa, sona bé entre l’acrític populatxo. El bestiar no té ni puta idea de què significa diàleg perquè, per començar, en la seva vida particular no l’han practicat mai, i si algú els ha proposat diàleg de debò aleshores n’han recelat (i han fet bé de recelar-ne). En canvi, qui s’oposa al terme diàleg? Qui s’oposa a una paraula que, de tant repetir-se com si fos aigua beneïda, obnubila el cervell de la gent fins al punt de convertir en tabú el seu mer qüestionament? I és just en aquest aspecte que rau la doble perversitat de l’ús hàbilment abusiu del terme diàleg. I és que quan Rajoy demana diàleg a Catalunya el que està dient no és només, tal com acabo d’apuntar, que Espanya és dialogant, sinó que tàcitament insinua que Catalunya és un niu d’eixelebrats antidemocràtics, (concretament d’independentistes) i per això als catalans, últimament forassenyats, cal fer-los una crida a tornar al seny, al diàleg, vet-ho aquí. Dit altrament: Espanya no només està dient a Catalunya que ells són bons, sinó que són els bons de la pel·lícula i els catalans (concretament els independentistes) som els dolents. La cosa és així de retorçada i alhora així de simple. I infantil.
Per això Espanya fa bé per als seus interessos de jugar amb aquestes cartes tramposes. Davant d’un poble madur jugaria amb unes altres cartes. Però Espanya té clar que l’enemic català és una llar d’infants, i en conseqüència opta per jugar amb els catalans emprant jocs puerils. Per això no s’equivoquen, i em remeto a la patètica reacció catalana. Altra cosa és que als polítics catalans els vagi bé caure en aquesta trampa del pretès diàleg, perquè saben que dialogar amb Espanya és justament la garantia de la impossibilitat d’un diàleg que afavorís el procés independentista. Perquè tractant-se d’Espanya, dialogar-hi significa claudicar, mentre que violentar (llegiu declaració unilateral d’independència) significa alliberar-se del veí. Cal que els amants del diàleg sàpiguen que l’únic diàleg possible amb Espanya, és a dir, l’única manera que ens entenguin és amb fets consumats. Aleshores ens entendran segur. I de cop. Perquè és violentant com la gent s’entén. I aquest és justament l’únic idioma que, millor que ningú, entén Espanya.
Ricard Biel
