Violència del pacifisme català

La gravetat del càncer que suposen els partits polítics que tenim al Parlament no rau tant en el seu espanyolisme (o mal anomenat unionisme), com en un aspecte molt més letal: el partidisme. La irresponsabilitat delictiva de maldar per preservar la barraqueta pròpia per sobre dels interessos del poble que els paga és l’autèntic verí que està matant aquest poble, i naturalment no pas sense la col·laboració imbècil del mateix poble. I el més terrible és que el sectarisme que això comporta dins els partits està tan inoculat en el seu sistema estructural com en cadascun dels cervellets dels qui hi remenen les cireres. Té tota la lògica. Per això el despropòsit resulta d’una perfecció sublim i tenim el país que tenim.
 
Normalment, els partits catalans tenen males idees que tenen com a única finalitat atreure el votant potencial de cada parròquia. Aquestes idees són rebatudes sistemàticament per l’oposició, i no pas pel fet de ser dolentes, sinó simplement perquè no són les pròpies i necessiten desacreditar-les. I passa que, com a alternativa, les contrapropostes sovint són encara més estúpides que la proposta rebatuda. D’això es deriva que, quan de tant en tant un partit proposa una idea bona, l’oposició, fidel igualment a la seva norma sagrada de portar la contrària per sistema, tampoc no dubta a desacreditar-la. Aquest és el drama de la criminal irresponsabilitat política del país a causa d’un sectarisme interessat. La mamella és la mamella, i és d’ingenus demanar cap elevació moral a la gran majoria del bitxo humà.
 
Ni dretes ni esquerres. Les idees dels partits catalans tenen com a finalitat el mer reclam del vot per poder continuar vivint de la barraqueta. Són idees primàries, perfectament adaptades a allò que el públic catalanet vol sentir. Són idees que funcionen a la perfecció i per això el país funciona amb perfecta imperfecció. Són idees que tenen com a objectiu fer veure que es canvia alguna cosa perquè res no canviï. Són idees-pastanaga que acontenten el populatxo mentre alhora aquest fingeix mesquinament estar descontent amb els polítics que vota. Però el cert és que no sembla importar-li estar-se quedant per moments amb una fulla davant i l’altra al darrere. La covardia i pobresa d’esperit dels catalans tenen aquestes coses. Ja poden anar caient humiliants bombes de merda espanyoles, que ells abans moriran que mostraran cap reacció digna. La seva única reacció és la de la fantasia dels infants. Que si tenim la independència a tocar, que si rècord Guinness de manifestants, que si pastanagues de protesta als teatres, que si plataformes, que si botifarrades, que si (aquesta és l’última) farem una cadena humana el proper 11 de setembre. En fi, qualsevol cosa, absolutament qualsevol cosa abans que admetre que el món s’ha mogut sempre per la violència; que la collonada del bon rotllo i del diàleg no és més que una entabanada per a la conformitat dels perdedors, i que només serà amb la violència, és a dir, en aquest cas amb una declaració unilateral d’independència, com s’aconseguirà l’objectiu.
 
I és que l’argument de la gradualitat, d’anar cremant etapes per posar Espanya en evidència i carregar-nos de raons, no té cap sentit. Bé, si que en té un, i de molt concret: justificar la pròpia covardia catalana i anar ajornant l’inevitable amb aquesta novament assenyada excusa. La gradualitat assenyada que se’ns proposa és suïcida, perquè Espanya mai no ens reconeixerà res i Europa no necessita cap demostració de raons dels catalans per fer-nos cas. Europa ja sap perfectament què i qui és Espanya. Europa ara no mou un dit senzillament perquè els catalans no fem res que destorbi l’harmonia entre la lliga d’estats. Europa no mou un dit perquè els catalans no la incomodem. Europa no mourà un dit fins al dia que violentem la situació passant-li l’autèntica patata calenta que seria la declaració unilateral d’independència. Tot el que no sigui aquesta declaració és pitjor que perdre el temps: és deixar que el país es vagi desagnant absurdament. La covardia, doncs, és temerària. I el fals seny és letal.
 
Quan els catalans diuen que busquen el diàleg en realitat el que amaguen és la seva incapacitat endèmica per reaccionar amb mala llet davant l’enemic, que per això és l’enemic i sempre és violent quan té interessos. Els catalans, oblidant que són mamífers, i que per tant el pacifisme és una quimera antinatural que acaba violentament amb la vida de qui el practica (com van acabar Gandhi? I King?…), no només fan el ridícul amb la seva submissió mesella, sinó que a sobre se senten cofois de la seva civilitat única al món. És el cofoisme dels cretins.
 
El terme diàleg sempre ha estat eufemisme de coacció. El dia que els catalans decideixin ser el que són, és a dir mamífers i no persones manses, idiotitzates a còpia d’opressió, tindrem la pau. El dia que els catalans decideixin ser violents com tots els homes, com tots els pobles, com tots els animals mamífers que marquen territori, enfilarem cap a la nostra llibertat. El dia que els catalans entenguin que els mamífers marquem territori i que la vida és violència, aquell dia aconseguirem la pau.
 
Ricard Biel