Resulta molt estrany, per no dir pas que incomprensible, que es considerin actes de plena violència –en un sentit estrictament etimològic– la crema de contenidors i d’altres objectes combustibles en ple centre de la ciutat de Barcelona. De fet, m’ha semblat entendre que fins i tot cremar espelmes era considerat un acte criminal. No me’n sé estar -i espero que se m'entengui la ironia. I ho dic ben desconcertat per algunes de les manifestacions irreflexives –no ho puc copsar-ho altrament– d’opinadors i polítics –fins i tot en Lluís Llach– que blasmen per la “violència desbocada” d’aquestes hores d’un dia, el 15 d’octubre, en què s’acompleix el 79è aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys.
És cert que fins ara tot havia estat immaculat. Però cal recordar com la policia ha estat partícip en la cacera de manifestants amb risc inclòs de vides humanes? Cal recordar que hi ha comptabilitzades –fins ara– més de 200 persones ferides per les càrregues de la policia? Cal recordar que hi ha un manifestant que ha perdut un ull? Cal recordar que l’Adrià Carrasco continua oblidat a l’exili de Brussel·les? Cal recordar que un dels membres detinguts el proppassat 23 de setembre fa vint dies que es troba en règim d’aïllament i està a punt de parar boig i que el seu advocat no sap què fer? Cal recordar –adesiara– la dissolució inconstitucional del Parlament de Catalunya i la destitució integra de tot un govern –fet d’una gravetat única en tot el món occidental modern? Cal recordar el règim de presó preventiva i la recent sentència –una sentència que és una aberració i una burla a la idea d’estat de dret i al concepte de justícia? Cal recordar l’exili i l’opressió constant de tota una població –àdhuc la que no combrega amb la independència? Cal recordar la persecució impecable de la llengua catalana a tots els nivells i àmbits possibles? Sí, perquè també aquesta és una forma d’opressió que cerca assimilar una manera de pensar. Cal recordar que l’oblit és una forma de mort en vida, i que oblidar no es pot permetre quan cal restituir a la veritat la seva condició?
I malgrat tot això –i molt més que no esmento– no hi ha hagut violència a Catalunya que no hagi estat la violència sistemàtica exercida pels cossos de seguretat. Com pot el govern de Catalunya –i els partits institucionals– permetre aquesta situació i –fins i tot– donar empara a les manifestacions a l’hora que el mateix govern és el titular –ni que sigui nominalment– d’una repressió ferotge i fora mida? Com poden els seus més destacats opinadors i intel·lectuals –certament no tots, faltaria (!)– avisar que aquest no és el camí quan l’independentisme sempre ha tingut una posició immaculada en l’organització dels esdeveniments reivindicatius? Obliden que per primera vegada s’ha atacat sense cap justificació una manifestació pacífica convocada per l’ANC i Òmnium Cultural? Estan, tal vegada, encegats, atès que no han vist cap dels vídeos on els cossos de seguretat empren la tàctica del “carousel”, tot perseguint manifestants i posant en perill la seva vida? Ni tampoc el del policia que llança ell mateix amb ràbia les tanques metàl·liques a fi que cali el foc d’una foguera?
Com poden dormir tranquils sense cap remordiment i no sentir el més mínim amor ni empatia pel dolor dels seus germans? Perquè jo entendria que no poden pas fer res amb la seva por i que aquesta els governa en el seu silenci i la seva inacció. Però el que no es pot fer és ésser oprimit i jugar al joc de l’opressor. No és ètic ni recomanable conculcar el principi de no contradicció. Ni tampoc és raonable. La situació és insostenible, i un dia sí que plorarem tots junts per allò que encara no ha passat. No cal que dimiteixi Buch, perquè quan el vaixell s’enfonsa el que cal és dir la veritat –que la por és el seu govern– o bé que dimiteixi el govern sencer i donar pas a l’esperança.
P.S. Dia 16 d'octubre -difoneu aquest article si us agrada o si creieu que paga la pena donar-lo a conèixer
El dia d'avui ha tornat a deixar imatges espectaculars que no desmenteixen en absolut el relat de l'escrit del dia 15. Malgrat la crema d'alguns vehicles, la veritable violència -conculcant tots els protocols d'actuació dels Mossos d'Esquadra i la legislació vigent a Catalunya pel que fa a la utilització de pilotes de goma per part de la Policia Nacional- té el seu origen en el quefer indiscriminat dels cossos de seguretat sobre el terreny. És el seu un modus operandi que cerca no tan sols la provocació dels manifestants, sinó crear en aquests la confusió i el terror -i entre un sector minoritari- la ira incontrolada del jovent a la qual el poder polític ha abandonat a la seva sort.
Fa passar vergonya sentir com es banalitza el concepte de violència. Qui així parla o bé busca criminalitzar tot un moviment que després d'una dècada ha demostrat una capacitat estratègica sublim o bé ignora realment que és la violència -com deia ahir- en un sentit estricte. L'actual govern de Catalunya no tan sols no té cap horitzó immediat i es nega a reconèixer que no el té -i que es mou merament per tàctica política i tendència hegemònica- sinó que ha entrat en un cercle viciós del qual no pot sortir en no poder donar satisfacció a allò que ha estat l'horitzó polític i social d'aquest país en la darrera dècada.
Finalment us deixo l'article de Jordi Armadans sobre el concepte de violència. Paga la pena posar les coses a lloc. Llegiu-lo per carregar-vos d'arguments. Vet aquí:
https://jordiarmadans.wordpress.com/2019/10/16/violencia-i-decencia
P.S. Dia 17 d'octubre -difoneu aquest article si us agrada o si creieu que paga la pena donar-lo a conèixer
Anit va tenir lloc en els carrers de Barcelona una cacera de l'independentista amb la inestimable participació del cos de policia dels Mossos d'Esquadra. Resulta evident que una part d'aquest cos roman intervingut per una elit que obertament confraternitza amb l'extrema dreta espanyolista. En aquest sentit, les imatges són una evidència i no hi ha cap dubte possible pel que fa a aquesta retroactiva impunitat. Mentrestant, el govern català, absolutament desbordat, ignora el clam d'un carrer que demana decisions en la línia d'establir una direcció clara, ara per ara inexistent. Una posició que abona el caos -no el caos creatiu, ans l'oposat-, atesa l'absència de lideratge en la cosa política. Com sempre he afirmat, dir la veritat és quelcom fonamental per saber on estem i poder decidir tots plegats el camí a seguir. Els polítics catalans han d'acceptar -i reconèixer el seu fracàs- i, en aquest context, deixar de segrestar el sufragi amb la seva incompetència calculada. Finalment, encara no és tard per modular els Mossos i evitar escenes que com les d'ahir generen una distància -potser és el que volen- abismal entre la ciutadania i el mateix govern de Catalunya.
P.S. Dia 18 d'octubre -difoneu aquest article si us agrada o si creieu que paga la pena donar-lo a conèixer
Tothom qui hagi estat al cas ho haurà vist -bé amb els seus ulls o bé a través de xarxes: perquè ha estat un altre cop la policia -cap a les 18.00 hores- la que ha començat a carregar contra els manifestants pacífics que romanien asseguts a la Via Laietana. A partir d'aleshores -ara sí- una espiral de violència desbocada per part dels cossos de seguretat: pallisses, detencions i agressions a periodistes, pilotes de goma indiscriminades, gasos lacrimògens llançats des de les teulades, l'assalt a un autobús de la línia N 82 per part dels Mossos d'Esquadra, connivència amb membres de l'extrema dreta, policia infiltrada entre els manifestants -greu especialment la detenció d'una noia a Tarragona- i, finalment, l'apoteosi de desenes de vehicles del CNP que han omplert el centre de Barcelona -quan resulta que anit mateix els Mossos d'Esquadra declaraven no tenir efectius per separar les dues manifestacions antagonistes. Una excusa qualsevol per permetre enfrontaments i tensar encara més la situació.
Tanmateix apuntar dues coses. Una que ja coneixem bé: la complicitat del franquisme sociològic que ens governa amb l'extrema dreta -amb escenes de confraternització entre policies i actors enrolats amb banderes espanyoles. I, sobretot, el més greu de tot: el silenci del govern de Catalunya i la seva absoluta ineficàcia i manca de coratge a l'hora de prendre aquelles decisions cabdals -tàctiques i estratègiques- a fi de sortir de l'atzucac. Fa molt de temps que ens han abandonat. Però ara el contrast és clamorós i el seu silenci una vergonya.
Dia 19 d'octubre -difoneu aquest article si us agrada o si creieu que paga la pena donar-lo a conèixer
Una de les lliçons d'avui ha estat que en el context del conflicte polític actual no hi ha violència significativa si no és que la policia -infiltrats inclosos, tal com demostren les imatges de Tarragona amb encaputxats sortint dels furgons d'aquesta- l'exercita tal com pertoca. Dit altrament: si els posseïdors del monopoli de la violència -és a dir l'Estat- no executen aquest monopoli, la violència en sentit estricte desapareix de l'equació. Resulta patètic veure alguns mitjans de comunicació i àdhuc periodistes donant crèdit als incidents de les Rambles -com qui busca carn a fi de justificar el seu salari- magnificant-ne els fets.
Ahir, després de sis hores inacabables hores de provocació per part dels cossos de seguretat, l'esperit del dia 1-0 s'imposà i el jovent celebrava amb alegria aquella dolça sensació de la victòria. Són ells els fills de la sentència del TC contra l'Estatut i també de les consultes populars. Joves rebels -en el sentit més noble del concepte- que han vist la frustració en el rostre dels seus pares. Han crescut, entre l'esperança i la derrota, en el bressol d'una idea a la qual es vol que renunciem: la llibertat d'un país millor. Ells són la cara lluminosa que es contraposa a la patètica i incomprensible divisió existent en el si de la nostrada classe política. Una classe escindida, incapaç de liderar amb coratge un poble que avança més unit que mai, ni tan sols capaç de poder consensuar un text de condemna a una sentència ignominiosa. Una elit política totalment sobrepassada per la seva gran supèrbia en voler gestionar un somni i reduir-lo a cendra. Més enllà del demà, aquí i ara, es demostra un altre cop la força transversal d'aquest moviment. Saber canalitzar-lo és aquella mirada poètica -i també responsable a ultrança- que sap derrotar la por i mantenir en la utopia l'únic horitzó plausible a la raó.
Dia 20 d'octubre -difoneu aquest article si us agrada o si creieu que paga la pena donar-lo a conèixer
El dia d’avui ha estat un dia relativament tranquil –si és que tranquil es pot considerar la situació actual d’opressió de l’Estat a Catalunya– que confirma tot el que ahir ja comentava: en absència de violència policial aquesta no és manifesta ni tan sols en forma d’aldarulls. Sembla que des d’ahir s’ha instal·lat una calma tensa que respon a un canvi d’estratagema, que ara mateix ningú sap a què respon ni quant de temps es mantindrà.
Tanmateix, allò que sobta més és la divisió extrema de la classe política catalana. Una divisió que desemboca en un silenci estremidor i en una calculada manca de lideratge –en tant que els líders de la nostra elit cerquen mancomunar amb l’Estat el final de tota una època amb la renúncia definitiva a la independència de Catalunya. Un silenci que omple la nit més obscura de la nostra història recent. Tot un contrast amb un poble que quan camina –com en les recents Marxes de la Llibertat- marca el camí a seguir de manera clara.
Per això no ens ha de sorprendre que la història hagi tornat a cloure un capítol i n’hagi encetat un altre. Els seus actors, les noies i nois joves que representen l’esperit d’una nació. Gent d'altres generacions que carrega amb dècades de lluita –i d’altres que ja no poden mantenir un ritme de confrontació alt– s’hi identifica –gent transversal que no distingeix per raó de credo, raça, religió o gènere. Una generació única que el poder –amb la impunitat de la força bruta que discrimina sense ordre– anhela esborrar del mapa.
Joves actors d’una història que la Història oblidarà com fa sempre amb els seus protagonistes si ningú no hi posa cap remeï. I no obstant això, és just l’única cosa que ens queda: romandre dempeus fidels a la veritat a l’espera que algú decideixi capgirar el fat per convertir el nostre anhel de llibertat en una realitat inexorable. Algú –una veu– que trenqui aquest silenci ignominiós. Algú que esquerdi aquesta malaurada absència. Perquè no s’entén que ens hagin fet arribar fins aquí, tan lluny, i ara callin.
