Vila d’Abadal, Wert i la residualització

El 25 de novembre ha deixat ferides obertes en algun dels partits de l’establishment. Les valoracions de les eleccions que el Consell Nacional d’UDC va fer aquest cap de setmana, on va fer la sensació que demanaven a Mas teixir ponts de diàleg amb totes les formacions (el PP inclòs) quan el president ja prioritzava clarament l’oferta d’ERC, ha generat anticossos en alguns dels sectors més catalanistes del partit. L’alcalde de Vic, Josep M. Vila d’Abadal ha abandonat la formació en un gest de coherència ideològica amb allò que representa –l’Associació de Municipis per a la Independència (AMI)– i el col·lectiu El Matí s’ha decidit a deixar UDC i afiliar-se al company de federació, CDC. Estava clar que els democratacristians no estaven còmodes en la nova deriva que CiU emprenia en aquestes eleccions –i la precampanya que va fer, individualment, Duran i Lleida ho demostrava– i ara s’ha acabat de posat de manifest una vegada els catalans han castigat CiU a les urnes. CDC vol enfortir la seva deriva independentista, UDC recuperar la centralitat dins del sistema.
 
El temps dirà quines conseqüències deixa aquests abandonaments a UDC, i sobretot quina és la relació que queda entre els dos membres de la Federació (que de ben segur han fet lectures diferents dels resultats, per molt que no s’acabi d’externalitzar). Ara bé, és evident que amb el programa electoral amb què CiU es va presentar a les eleccions, UDC no pot fer res més que replegar veles al costat del president i abandonar aquesta continuada necessitat de marcar múscul al marge de l’estratègia de la Federació. Segurament, mai els projectes dels dos partits havien estat tant allunyats, però la realitat del moment i la necessitat d’assegurar la governabilitat del país fa que, també més que mai, CiU hagi d’assegurar-se una veu única al sistema. És hora del diàleg, extern i intern.
 
Què més necessita Duran i Lleida per fer cas al seu company de fatigues, el president Pujol, qui pregona la “residualització” del país? El mateix moment que Vila d’Abadal estripava el carnet democratacristià, el ministre Wert presentava un projecte de llei educativa que retorna el país en els temps obscurs del tardofranquisme. Una llei que residualitza la importància del català com a llengua a l’escola –la deixa la quarta en importància– i trenca amb el model d’immersió lingüística que tants èxits ha donat a Catalunya. De fet, anant a la ciutat que presideix Vila d’Abadal, ataca l’arrel del teoritzat i reconegut Model Vic que ha permès la no guetorització de l’escola en una ciutat de gairebé un 25% d’immigració.
 
Per molt que després de les eleccions el govern Rajoy va demanar suavitzar les formes, Wert fa la guerra pel seu compte i no deixa de crear independentistes cada vegada que el seu ministeri surt als mitjans. L’historiador Joan B. Culla afirmava en una conferència que “cada vegada que Duran obre la boca, hi ha fuga de vots cap a ERC”. Similar comparació es pot fer amb el ministre Wert, perquè s’està convertint en l’aliat ideal per tots aquells qui fan tasca pedagògica en pro d’una independència que, econòmicament i cultural, es fa cada dia que passa més necessària. L’educació és la base per al creixement i musculació de la societat,  perquè aquesta no renunciï a les seves arrels ni als seus referents. La llei de Wert, uniformitzadora i elitista, trenca amb l’Espanya plurinacional que alguns han volgut entronitzar per evitar la deriva independentista d’algunes de les seves regions més riques, però l’èxit de la qual ja s’ha vist que és qüestionable. El concepte de l’Espanya plurinacional no existeix a la ment d’aquells qui l’han de fer possible vetllant pels continguts que els nostres menuts aprenen a l’escola. Que divertit hagués estat si el projecte s’hagués filtrat durant la campanya (prou que s’ho devien pensar més de dues vegades, aquest cop).