El poble de la República Argentina ha assolit una victòria històrica, la Suprema cort de Justícia va declarar inconstitucionals els indults decretats per el President Menem en la dècada dels 90. Malgrat la grisor dels papers jurídics, aquesta es una Victoria lluminosa de tot el poble argenti i molt especialment dels moviments de Drets Humans.
Han passat mes de trenta anys des de que els botxins uniformats van reemplaçar als botxins civils del General Perón. Tres dècades en que la població victimitzada per la dictadura s’ha mantingut en plena mobilització, assolint veritables fites històriques que han determinat el rumb mundial del concepte social i legal dels Drets Humans.
Les raons en mans del poble. Justícia i no revenja.
Quan es donen victòries com aquesta sorgeixen moltes mares i quan s’ha de pair una derrota, els pares de la desfeta no apareixen enlloc. Així doncs, si es vol determinar qui ha estat responsable del avançament s’ha d’argumentar amb contundencia. I això, es el que faré en aquestes ratlles.
100.000 víctimes directes son el llegat de la dictadura, entre els 30.000 desapareguts, els morts apareguts, els exiliats, els empresonats i els represaliats i els morts i ferits a la batalla de Malvines. Cent mil persones que tenen com a mínim 10 parents i amics directes, es a dir un milió de persones que han patit en la seva família intima el terror de Videla i cia. En aquests trenta anys els botxins han estat en llibertat i no tan sols lliures, si no que a mes a mes fent-se veure a la societat.
La mare d’un company meu desaparegut al 1977 es trobava en el seu mateix barri amb el policia que el va segrestar davant de tota la família i que va violar a la germana petita de 14 anys. Qualsevol damnificat per la repressió podria haver exercit la revenja ficant-li un tret en el cap al botxí dels seus familiar. A l’Argentina, malauradament comprar una arma es mes senzill que comprar una bicicleta.
Les barbaritats dels repressors ha ultrapassat els límits mes horrorosos dels ianquis a Vietnam o dels francesos a Algèria o dels nazis a Europa. I per demostrar-ho tan sols posaré un exemple: Un metge de la marina va desenvolupar un sistema per torturar fetus, mitjançat un espèculum amb el que s’aplicava electricitat via vaginal als nadons en el ventre de la mare segrestada, mesurant el pes del fetus, per aplicar la potencia necessària per destruir les neurones sense matar-lo, i això era explicat amb detalls als pares i familiars buscant trencar la seva moral i que així delatessin a altres víctimes.
És a dir que si alguna víctima sobrevivint o algun familiar agafes la justícia en les seves mans, transformant-la en venjança, poca gent s’ho hauria criticat. I en trenta anys, amb centenars de milers de persones amb la vida destrossada per la repressió, no hi ha hagut ni un sol cas de revenja. NI UN DE SOL. PERQUE ALLO QUE RECLAMEM ES JUSTICIA, perquè no som com ells, no som assassins.
La inconstitucionalitat dels indults obre una porta al jutjament dels criminals i no tan sols per que la justícia arribi trenta anys desprès, no. Allò transcendent es que les forces de repressió i de corrupció ( no hi ha pitjor forma de corrupció que treure-li la vida a una persona per les seves idees) avui reciclades en repressió "legal i democràtica" hauran d’entendre que no tenen IMPUNITAT.
Es una veritable Victoria del poble argenti, molt mes transcendent que la futbolística.
Malgrat tot, no sento alegria, si una gran satisfacció i força per continuar lluitant fins que tots els repressors es podreixen a la presó, però no puc sentir alegria amb l’ombra fosca de les absències de la meva companya Marina i el fill que duia, del meu company de lluita Eduardo, de Quito, de Norma, de German, de Fischer i Bufano, de tants companys i amics, dels quals tan sols viu el record en la nostra lluita.
No perdonem, no oblidem, exigim justícia, a on vagin els buscarem.
