Víctimes reals i botxins de despatx i rotativa

Si alguna cosa han demostrat els atemptats de Barcelona del dia 17 d’agost no és altra que la misèria moral de les elits espanyoles que ens governen, aquesta oligarquia extractiva i parasitària,  i dels lacais que els serveixen des de les plataformes periodístiques. La gota que fa vesar el got, en el meu cas si més no,  és l’article d’un tal Reverte, jo diria que una mena de carn amb potes, sense cap més mèrit que estar al servei de la veu de l’amo. Com que embolica que fa fort, barreja en la seva estupidesa roí i insana Walter Benjamin, Machado, Dalí, Pla, Galinsoga…per arribar a la conclusió que, finalment, els que creiem en la independència del nostre país som uns criminals, reals no en potència, com els qui van provocar les matances del dia 17. És tan  fatxenda en la seva visió aristocràtica del món, que dóna per descomptat que ni sabem de qui ens està parlant.
Però n’és un més dels molts mesquins goebelians que consideren que, repetint una mentida prou vegades, posant teles fosques davant els fets, aquests podran ser representats i venuts  en funció dels seus interessos.  Porten innombrables generacions construint la realitat des de la seva potència militar i imposant-la sobre els països que ocupen i  vampiritzen, sense cap mena de recança.
Mentre,  a Barcelona, i en general a Catalunya, encara estem esperant una manifestació a Madrid en solidaritat amb el nostre país i la gent que ha estat víctima de la barbàrie. Ja no quelcom semblant a les manifestacions fetes a la capital del nostre país en solidaritat amb Madrid arran dels atemptats de l’11 de març; simplement que algú, des d’alguna institució, partit o confraria religiosa, faci una demostració pública i col·lectiva de solidaritat.
Ens han deixat sols, ens n’hem sortit; i no ens ho perdonen. De manera que cada frase dita en contextos de tensió, que qualsevol ésser humà pot entendre, és presa  com a demostració del nostre racisme, la nostra mesquinesa o el provincianisme tancat i irreflexiu que ens amara a tots. Quan el conseller Forn separa entre espanyols i catalans, amb el desig entenc jo i qualsevol persona amb dos dits de front, de parlar de residents i turistes, ja se’ns munta el sant crist gros i se’ns acusa de racistes. Com que la premsa i la policia internacional elogien l’actuació dels mossos, s’ha de buscar l’arbre que amaga el bosc, un correu particular que demostra el que els mateixos sindicats de la Guàrdia Civil i la Policia nacional havien afirmat, que no se’ns havia passat informació sobre l’imam de Ripoll. Com que ningú no es pregunta com va ser que en Margallo va encertar tant i tant la data en que alguna cosa passaria a Catalunya, “a partir del 15 de agosto”, es parla de bolardos, procés, independentisme, odi vers l’alteritat…
Si els processos d’alliberament nacional precisen de víctimes, ja en tenim 15. Unes vides que per al Govern espanyol i els seus intel·lectuals orgànics no tenen cap valor, en comparació amb la sacrosanta unitat de l’Estat. Malgrat tot, crec que els espanyols valen molt més que aquesta crosta espúria que els governa i els manipula. Però són ells, no nosaltres,  qui han de dir prou.